Fa quaranta-nou anys que tinc al meu germà Renato al meu costat. Pot ser no físicament, per que, ho haig de dir, els vuit anys que ens separaven, a vegades eren una barrera insalvable: quan jo era petit, ell ja era massa gran per a jugar amb mi... quan jo era jove, ell ja era gran per les meves tonteries d'adolescència... però va ser quan em vaig fer adult que vaig retrobar el meu germà enyorat, i a més a més d’un germà, vaig obtenir de retruc un amic inesperat.
Un amic que, de nou, tampoc el tenia a prop meu físicament, per que la vida, ja se sap, porta a les persones per a camins molt diferents, i jo, pobre de mi, no podia pas competir amb la seva més gran passió: el golf i els meravellosos paratges de l'Empordà. No obstant això, jo sempre he sentit que el Renato estava aquí, al meu costat, molt a prop meu, com una figura en la que recolzar-me i en la que sempre hi podia comptar.
Recordo els moments en els que ens trobàvem, aquells Sant Esteve espectaculars, aquells sorollosos dinars d'Any Nou, aquelles tardes de Pasqua, que ens portava les mones més grans que trobava per la Gisela, la meva filla, qui carinyosament l'anomenava "Tiet Kaku-Kaku"... ens recordo comentant tots dos com a tontos els diàlegs dels llibres de Tintín (les manetes desgraciat, no deixeu anar les manetes...), que la meva mare ens havia comprat de petits, o recitant de memòria les frases de la Mafalda, o rient escandalosament amb els còmics de l'Astèrix, tant que moltes vegades teníem quasi por de que li agafés alguna cosa de tant esforç per riure.
Recordo també aquelles llargues tardes jugant tots dos amb el meu pare a la canasta, com s'enfadava quan perdia, i com es feia el fatxenda quan guanyava... i com rèiem per tot plegat i per no res... i també aquells diumenges a Cunit buscant petxines a la platja amb el rasclet del meu pare, i la tornada a casa per les Costes de Garraf amb el 127 blanc (aquelles maleídes Costes de Garraf, carn de vomitera per la meva mare), escoltant, molt a pesar meu, el Carrusel Deportivo a la ràdio. Recordo que va ser ell el que em va donar la meva primera classe de conduir amb el seu segon Mini... pobre! una mica més i me'l carrego... ja no me'l va deixar mai més... i ben fet que va fer.
Ell em va portar a veure per primer cop Tiburón, al Cine Bosque... hi havia tanta cua que dos dels tres carrils de la Rambla del Prat estàven ocupats per la gent que havia anat a veure la pel•lícula. En un moment donat, el Renato em va agafar pel braç i em va estirar amb força dins del cinema; vaig acabar per terra devant la mirada de tots i ell pixant-se de riure. Desprès, veient la pel•lícula, ja no va riure tant. On si que va riure va ser a l'antic Regio Palace, on vàrem anar a veure tots dos Casino Royale (la vella). En un moment de la pel•lícula, quan en Charles Boyer, ferit de bala, diu "Es es una trampa... esta pistola dispara al revés..." jo vaig creure fermament que ens treien fora del cine, de lo escandalosament fort que estava rient el meu germà. Tot ho feia així: o no l'interessava gens i no hi prestava atenció, o li agradava tant que els demés ja ens avorriem de tantes vegades que ho feia o ho explicava.
Fa quaranta-nou anys que tinc el meu germà al meu costat. Però a partir d’avui ja no el tindré mai mes, i això no ho puc acceptar, encara. No tenia idea de que me'l estimava tant fins que ha marxat. Allà on estiguis, espero de tot cor que siguis molt feliç. Et trobaré molt a faltar. T'estimo Renato, passi el que passi sempre seràs el meu germà.
