23 de juliol del 2011

Back to Black



Una altra que s'en va. No per inesperada ha estat menys sobtada aquest mort anunciada. Anunciada, per que, vist l'historial d'ingesta d'alcohol i drogues de l'Amy, no podíem fer mes que veure venir aquest final tràgic.

Però l'Amy s'en ha anat amb elegància (cosa que li mancava força en vida); se'n ha anat amb 27 anys, venint a engrossir així aquesta llista tràgica i elitista dels malograts cantants i músics que van morir amb la mateixa edat: Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison i Kurt Cobain, sense menysprear la nostra i nostrada Cecilia.

Musicalment, l'Amy ens deixa un bagatge curt però excel•lent: dos àlbums (Frank i Back to Black), aquest últim una veritable joia, icona de la nova modernitat retro, a més a més de certes col•laboracions amb altres artistes, com el Quincy Jones (It's my Party), i es diu que prepara un duet amb el Tony Bennett pel seu Duets II.

Segur que en els mesos veniders (tal i com s'ha fet amb el Michael Jackson), s'editaran noves cançons i nous discos pòstums de l'artista, fruit de la recerca aprofitada dels voltors discogràfics de torn, però... veurà alguna vegada la llum aquella cançó que va escriure per una propera intervenció en una Banda Sonora del James Bond, i que, com ella va dir, seria la millor cançó de la història dels temes bondians?

Adéu Amy, sense voler-ho (o si...) ara ets tu qui torna Back to Black...

12 de juliol del 2011

La Janet al Poble Espanyol



Ahir vaig anar a veure a la Janet Jackson al Poble Espanyol. Venía a presentar el seu Number Ones Tour: Up Close and Personal. Era la primera vegada que la veia en directe, i, sincerament, no em va decebre. Al principi no hi tenia masses ganes d'anar-hi, per que no creia (i encara no ho crec) que aquest recinte sigui adient per a artistes com la Janet, però, un cop allà, vaig veure que aquell indret no estava pas del tot malament.

Sota una petita pluja suau, persistent i emprenyadora, la Janet va exhibir la seva faceta com a prodigiosa ballarina que es, va estar poc comunicativa (alguns comentaris a Barcelona), ens va portar un fenomenal cos de ball (nou persones), uns muntatges de vídeo poc encertats, però va ser en la seva faceta com a cantant en la que va fallar estrepitosament, ja que des del primer segon a l'últim (excepte tres balades que va cantar al mig) tot va ser amb un indecent playback, i va ser, precisament, en aquestes balades on es va poder apreciar el playback que ens havia ofert fins ara, o en el pitjor dels casos, la manca de veu que tenia. Tampoc es qüestió de rasgar-se les vestidures... sense anar més lluny, al concert l'any passat de la Madonna a l'Estadi Olímpic, la veu en directe va brillar per la seva absència...

El moment emotiu, esperat i edulcorat va ser quan, al mig de la cançó Together Again la Janet va alçar els braços amunt i va llençar un petò al cel, mentre rere seu, a les pantalles de vìdeo, hi sortia ella amb el seu germà, el Michael. La gent va esclatar de plaer. Un moment no per oportú menys efectiu.

La Janet va venir a Barcelona a presentar el seu últim disc recopil.latori (Number Ones), es a dir, que excepte una cançó (Make Me), no ens va oferir res de nou, però com era la primera vegada que jo la veia, sempre es millor un seguit de èxits un rere l'altre, que un disc nou i desconegut