El Quarto dels Miralls

Quina sorpresa American Horror Story (Fox), i no precisament per la trama de la sèrie (havent vist dos episodis, de moment tot es una complerta paranoia), si no per un dels personatges principals: la enigmàtica i pèrfida Constance, la veïna del costat de la fatídica Casa del Mal, que es on viuen els protagonistes, es a dir, la incommensurable Jessica Lange.

El seu paper es el de una vídua que té al seu càrrec la seva filla, una nena amb Sindrome de Dawn, i que viu al costat de la casa dels protagonistes, on s'han mudat recentment. Aquesta dona es una senyora gran, elegant i distingida, que encara conserva una bellesa que a la seva joventut hauria estat captivadora. Però també es un personatge molt estrany, que amaga molt més del que diu, i que poc a poc es va transformant de la típica veïna plasta a una presència en principi incòmode i més endavant perillosa i tot.

Per a mostra el capítol d'ahir, en el que la Constance, desprès d'un desplant que l'hi ha fet la protagonista, decideix preparar-li unes apetitoses magdalenes, farcides d'un xarop que provoca nàusees, diarrea, i fins i tot una gastroenteritis. Més tard, només veure la protagonista, endevina que aquesta està embarassada, i els auguris que li vaticina ho son tot menys favorables; quan es creua amb la assistenta de la casa (una dona que el marit la veu jove i atractiva, fins i tot provocadora, i els demés la veuen com una senyora gran), li diu que vigili, que no la voldria haver-la de matar un altre cop; i, finalment, quan la seva filla discapacitada vol avisar-la de que a la casa del costat i han uns assassins, mentre ella està amb una mena de gigoló quaranta mil anys més jove, la tanca violentament al que anomenen el Quarto dels Miralls, una estància tant gran com un armari, plena de miralls, on la pobre nena veu la seva imatge reflectida una i una altra vegada, causant-li un pavor descomunal, i la deixa allà cridant desesperada.

Feia molt temps que no veia a la Jessica ala televisió. L'últim que vaig saber d'ella era que havia presentat una col•lecció fotogràfica a Bilbao (sic). Celebro, i molt, veure-la cada dilluns en aquesta sèrie, i comprovar que no només no ha perdut gens de la seva seducció a la pantalla, si no que a més a més continua tant atractiva com sempre.

Tintín

Mai en la vida m'hagués imaginat que m'agradaria tant l'adaptació que l'Steven Spielberg i el Peter Jackson han fet del Tintín. Sabia que m'agradaria, per que ja n'havia vist imatges i pintaven molt be, però no m'esperava que estès tant ben feta, i sobretot, que fos tan fidel a l'original de l'Hergè (que, per cert, també hi surt a la pel•lícula).

En principi, la mescla de varis llibres de Tintín en una sola pel•lícula ja no em feia el pes. A més, em pensava que les dues pel•lícules barrejades eren El Secret de l'Unicorn i El Tresor de Rackam el Roig, però no, aquesta última la reserven per una possible i futura segona part (que n'hi haurà, n'estic segur). La tercera en discòrdia es El Cranc de les Pinces d'Or.

Una combinació estranya, però no tant si pensem que es en aquesta última quan en Tintín coneix al Capità Haddock (el millor de la pel•lícula, sense dubte), i aquí ho fiquen amb calçador, però molt i molt ben calçat.

Com a nota negativa (però no massa) hi senyalaria el frenètic ritme a là Indiana Jones (l'ombra del George Lucas és allargada) que impregna els moments que, precisament no hi surten al llibre, com la escena en el poble marroquí (amb la Bianca Castafiore inclosa) i la guerra de grues entre el Capità i el seu enemic el Professor Shakarine. Que aquest últim tingui tant de protagonisme, quan en el llibre és merament anecdòtic, l'aparició ja esmentada de la Castafiore, el moment Falco Milenari (Lucas un altre cop), o el personatge del Nèstor, que havia de ser dolent en un primer moment.

Com a nota positiva, tot, inclosa la part negativa; es a dir, tota la pel•lícula. Començant pels títols de crèdit, on anem veient dibuixos dels personatges de totes les aventures; el primer personatge en sortir no es un altre que el propi Hergè, que, ataviat com un pintor dels carrers de París, li fa un retrat al Tintín calcadet al seu propi dibuix dels llibres; els quadres al despatx d'en Tintín, on anem veient escenes dels diferents llibres; els canvis d'escena, fantàstics; la lluita entre el Cavaller d'Haddock i el pirata Racham el Roig, que res té a envejar a qualsevol part dels Pirates del Carib del Johnny Depp; la lluita al vaixell Karaboudjan; la travessia pel desert, amb el meravellós flashback de l'abordament de l'Unicorn ; la part ja esmentada del poble marroquí i la lluita de grues al moll; en Hernàndez i Fernàndez, o Dupond i Dupont, o Thompson and Thompson, depenent en quin idioma es vegi, molt aconseguits; el Milú (només li falta parlar); en Tintín, molt aconseguit; i, damunt de tot, l'inefable, borratxet, malparlat, desastre, pendencier i violent, però amb un cor d'or Capità Haddock, veritable ànima de la festa i fil conductor de tota la trama. Un encert de personatge.

La nota veritablement negativa es que el meu germà no l'hagi pogut gaudir. De ben segur que hi haguéssim anat junts, i l'hagués vist riure d'aquella manera tant escandalosa i exagerada que el caracteritzava. Allà o estiguis, Renato, espero que la puguis veure i que la gaudeixis tant com l'he gaudit jo.

En Charlio

Bonic i distret programa el d'ahir a la nit a El Convidat (TV3), on l'Albert Om passava un cap de setmana a la casa que té en Carles Reixach a El Muntanya, a la part occidental del Montseny, a la localitat de Seva.

Desprès de repassar la carrera esportiva d'en Carles, de furgar en la seva vida privada, amb els seus fills i nétes, amb la seva dona (navarresa... també parla en castellà), la seva inexistent relació amb el Johan Cruyff, i la seva forçada jubilació, l'Albert ens va oferir un final força divertit pel programa: asseguts tots dos en una taula davant un got del que semblava una tònica, i amb un extens i verd camp de golf com a fons, amfitrió i convidat van emular l'alter-ego d'en Carles, en Charlio i en Johan (Toni Albà i Albert Rios, a Crackòvia) i varen imitar aquella sonora i característica riallada que els ha fet famosos. Un guiño molt encertat i celebrat.

The Note

A vegades, en la teva vida quotidiana et pots trobar sorpreses molt agradables, com la que m'he trobat jo aquest migdia tot mirant el monitor de televisió que hi ha dins dels vagons del metro. Es tracta d'un dels curtmetratges que formen part del Festival SubTravelling 2011 que organitza TMB. Es diu The Note, i no té desperdici:

Star Wars a Barcelona

Ahir diumenge, sota una empipadora i pertinaç pluja, es va celebrar el 5è Desfile Anual de Star Wars a Catalunya, com sempre, a la Avinguda Gaudí de Barcelona.

Pel passeig gaudinià, des de la font davant de l'Hospital de Sant Pau, fins la mateixa Plaça de la Sagrada Família, van anar desfilant com si fos la cosa més normal del món, els principals protagonistes de la Saga Galàctica del George Lucas, davant del deliri de fans de la saga grans i petits i pares i fills: el malvat Lord Darth Vader, Senyor del Sith, el mercenari caça-recompeneses Bobba Fett, uns quants StormTroppers, Guàrdies Imperials, dos jawas (uchiniiiii!), la Princesa Leia, un Han Solo crionitzat, alguns Obi-wans, i el molest i dispensable Jar Jar Binks, entre d'altres. Una manera ben maca de retre un homenatge a aquesta sèrie de pel•lícules que tantes vegades hem vist i de les que tant hem gaudit, de la que fa ja trenta-quatre anys que ens acompanya, com la Força.

Els vàrem poder gravar, prendre fotos (sols i acompanyats per nosaltres), acompanyar-los durant tota la parada, parlar amb ells... vàrem veure com els cents de turistes que feien cua per entrar a la Sagrada Família flipàven veient la desfilada d'uns personatges que, en principi, no hi pintaven res allà... en fi, un matí per a gaudir i per a recordar amb il•lusió aquesta Saga que tants bons moments ens ha donat.

La Força ens acompanyarà... sempre.

SkyFall

Ahir es va donar a conèixer el títol de la que serà la 23sena pel•lícula de l'agent secret més famós del món sencer, el James Bond 007, amb llicència per a matar: SkyFall. Pocs detalls varen trascendir a la multitudinària roda de premsa que es va oferir ahir també a un luxós hotel londinenc: que el director seria el Sam Mendes, que els protagonistes serien el Daniel Craig (repetint per a tercera vegada el seu paper de Bond), Dame Judi Dench torna a repetir com a M, el cap de la intel•ligència britànica, Bernice Marlohe i Naomie Harris com les noies Bond, i en papers secundaris, el Ralph Fiennes i el veterà Albert Finney.

Però hi ha una cosa que ens toca de més a prop, i es que el paper del dolent de la funció anirà a càrrec del nostre Javier Bardem, amb una altra incursió de l'actor a Hollywood com a malvat.

La data escollida a estat el 7 (007) de Novembre de 2012.

Lioness

El proper 5 de Desembre es publicarà el primer disc pòstum de la malograda Amy Winehouse. I dic el primer, per que sense cap dubte, en vindran més. Es el clàssic Milking the Cow que tants bons resultats l'hi ha donat a, per exemple, el Rod Stewart i els seus American SongBooks.

I si fa poc (l'any passat) teníem a les nostres mans el primer (les ombres sempre son allargades) disc pòstum del Rei del Pop, el Michael Jackson, i hi podíem comprovar que, mes o menys, totes les cançons eren inèdites fins (crítiques de si era ell o no el que cantava apart), ens trobem ara que aquest nou disc, que, per cert, es diu Lioness: Hidden Treasures, de les dotze cançons que hi compta, la majoria d'elles ja estan editades prèviament.

Per una banda, el Will you still love me Tomorrow (verisó de les Shirelles), A Song for You (del Donny Hathaway) i Our Day will Come (dels Tuby & The Romantics), totes elles ja publicades anteriorment. Tres.

Per una altra banda, les versions del seus propis temes: Wake up Alone, Tears dry on their Own i Valerie. Ja en portem sis.

A més a més, també s'inclou el Body and Soul, l'últim duet que l'Amy va interpretar amb el Tony Bennett i que esta recollit en el disc d'aquest últim Duets II. Set.

Alguna cosa nova sota el sol? Si, el Halftime i The Girl from Ipanema, dues cançons que l'Amy va enregistrar en la època del Frank, a l'any 2003, i per acabar, el Between the Charts, l'ùnica cançó veritablement nova i inèdita, bravada, sembla ser, aquest mateix any. Tot un bluff.

Com anècdota, apuntar que la bonica fotografia de la portada del disc està feta pel Bryan Adams, que, a banda de ser un músic extraordinari, també es un reputat fotògraf.

Pep Antón Muñoz

Fantàstic el paper que ens ofereix cada setmana el carismàtic actor català Pep Antón Muñoz (l'anyorat Peris de El Cor de la Ciutat, a TV3), actor amb gran presència a les cartelleres teatrals catalanes, així com a la televisó autonòmica, a la sèrie d'Antena 3 Gran Hotel com el sagaç Detective Ayala.

Calcat al mític detectiu belga Hercule Poirot (sortit de la ploma i de la imaginació de la genial escriptora anglesa Agatha Christie), no només amb les seves perspicaces dots detectivesques, si no tambè amb l'impoluta i pulcra manera de vestir i d'actuar, el Pep ens oferiex un curiós personatge immers totalment en el folletí i el vodevil, que tant aviat resol (o ho intenta) els mil i un misteris que rodejen aquest luxós hotel de finals del segle XIX, com apareix sobtadament on menys se'l espera caçant al facineròs de torn amb les mans a la masa, com communment es diu, com interroga amb solemne fermesa els pobres ingenus clients o empleats de l'hotel que tenen la desgràcia de caure a les seves mans.

Però, com tot, aquest personatge també el seu Taló d'Aquiles: la mestressa de l'hotel, Donya Teresa, paper magistralment encarnat per la gran actriu de solera ascendència actoral familiar Adriana Ozores. Com que aquesta no el vol veure ni en pintura pel seu hotel (primer per la mala imnatge que a l'establiment dona, i segon pels secrets i misteris que ella també amaga), no para de possar-li pals a les rodes al detectiu per que marxi per sempre més. Com, per exemple, quan l'Ayala es presenta un dia a l'hotel i li comenta a Donya Teresa que de tantes vegades que hi va haurà de llogar una habitació al mateix hotel, i aquella li respon, amb un cinisme i una mala llet increíbles, que dubta que amb el seu sou es pugués pagar ell una habitació al seu hotel. Impagable.

Jon Bernthal

Aquest actor ha passat desapercebut tant en cinema com a la televisió, encara que a partir d'ara, en el seu paper d'ex-policía a la ja mítica sèrie The Walking Dead (Fox), es farà totalment famós, i molt merescudament.

Jon Bernthal fa en aquesta sèrie el paper de Shane Walsh, ex-policía i íntim amic del principal protagonista, en Rick, ex-policía com ell. Tant amic que, al començament de la Primera Temporada, creient que en Rick es mort, s'en fa càrrec desinteressadament de la dona i del fill d'aquest; però ho fa tant desinteressadament que fins i tot acaba ficant-se al llit amb ella. Quan en Rick torna amb ells, ignorant de la seva relació, en Shane i la dona decideixen callar, amb la incomoditat que això els hi representa.

Líder del grup de supervivents, en Shane es desplaçat gradualment des de que en Rick torna, i això el fa ser cada vegada més reservat i introspectiu. Fins i tot violent i despietat, el que ens fa témer d'un final com a mínim complicat per a ell.

Prova d'això es l'episodi d'ahir a la nit, el quart de la Segona Temporada, quan ell i un tal Otis (membre d'un altre grup de supervivents que els ha acollit, i principal culpable del tret que va rebre el fill d'en Rick, per la qual cosa el nen es debat postrat a un llit entre la vida i la mort), fugen d'una horda de zombies (Walking Dead) desprès d'haver recollit tota mena de medicines i material mèdic per a guarir el nen.
En la fugida, en Shane es torça una cama, i la seva mobilitat es deficient. En Otis decideix ajudar-lo, i no deixar-lo allà abandonat. En Shane, però, desprès de cínicament demanar-li perdó, li pega un tret a la cama, i fuig a corre-cuita mentre els zombies es cruspeixen brutalment l'Otis.

Molt bon paper aquest el de Shane, el turmentat i rancuniós ex-policia i millor amic del protagonista amb una tèrbola relació amb la seva dona. Relació que, de ben segur, el portarà directament al desastre.