Mai en la vida m'hagués imaginat que m'agradaria tant l'adaptació que l'Steven Spielberg i el Peter Jackson han fet del Tintín. Sabia que m'agradaria, per que ja n'havia vist imatges i pintaven molt be, però no m'esperava que estès tant ben feta, i sobretot, que fos tan fidel a l'original de l'Hergè (que, per cert, també hi surt a la pel•lícula).
En principi, la mescla de varis llibres de Tintín en una sola pel•lícula ja no em feia el pes. A més, em pensava que les dues pel•lícules barrejades eren El Secret de l'Unicorn i El Tresor de Rackam el Roig, però no, aquesta última la reserven per una possible i futura segona part (que n'hi haurà, n'estic segur). La tercera en discòrdia es El Cranc de les Pinces d'Or.
Una combinació estranya, però no tant si pensem que es en aquesta última quan en Tintín coneix al Capità Haddock (el millor de la pel•lícula, sense dubte), i aquí ho fiquen amb calçador, però molt i molt ben calçat.
Com a nota negativa (però no massa) hi senyalaria el frenètic ritme a là Indiana Jones (l'ombra del George Lucas és allargada) que impregna els moments que, precisament no hi surten al llibre, com la escena en el poble marroquí (amb la Bianca Castafiore inclosa) i la guerra de grues entre el Capità i el seu enemic el Professor Shakarine. Que aquest últim tingui tant de protagonisme, quan en el llibre és merament anecdòtic, l'aparició ja esmentada de la Castafiore, el moment Falco Milenari (Lucas un altre cop), o el personatge del Nèstor, que havia de ser dolent en un primer moment.
Com a nota positiva, tot, inclosa la part negativa; es a dir, tota la pel•lícula. Començant pels títols de crèdit, on anem veient dibuixos dels personatges de totes les aventures; el primer personatge en sortir no es un altre que el propi Hergè, que, ataviat com un pintor dels carrers de París, li fa un retrat al Tintín calcadet al seu propi dibuix dels llibres; els quadres al despatx d'en Tintín, on anem veient escenes dels diferents llibres; els canvis d'escena, fantàstics; la lluita entre el Cavaller d'Haddock i el pirata Racham el Roig, que res té a envejar a qualsevol part dels Pirates del Carib del Johnny Depp; la lluita al vaixell Karaboudjan; la travessia pel desert, amb el meravellós flashback de l'abordament de l'Unicorn ; la part ja esmentada del poble marroquí i la lluita de grues al moll; en Hernàndez i Fernàndez, o Dupond i Dupont, o Thompson and Thompson, depenent en quin idioma es vegi, molt aconseguits; el Milú (només li falta parlar); en Tintín, molt aconseguit; i, damunt de tot, l'inefable, borratxet, malparlat, desastre, pendencier i violent, però amb un cor d'or Capità Haddock, veritable ànima de la festa i fil conductor de tota la trama. Un encert de personatge.
La nota veritablement negativa es que el meu germà no l'hagi pogut gaudir. De ben segur que hi haguéssim anat junts, i l'hagués vist riure d'aquella manera tant escandalosa i exagerada que el caracteritzava. Allà o estiguis, Renato, espero que la puguis veure i que la gaudeixis tant com l'he gaudit jo.
En principi, la mescla de varis llibres de Tintín en una sola pel•lícula ja no em feia el pes. A més, em pensava que les dues pel•lícules barrejades eren El Secret de l'Unicorn i El Tresor de Rackam el Roig, però no, aquesta última la reserven per una possible i futura segona part (que n'hi haurà, n'estic segur). La tercera en discòrdia es El Cranc de les Pinces d'Or.
Una combinació estranya, però no tant si pensem que es en aquesta última quan en Tintín coneix al Capità Haddock (el millor de la pel•lícula, sense dubte), i aquí ho fiquen amb calçador, però molt i molt ben calçat.
Com a nota negativa (però no massa) hi senyalaria el frenètic ritme a là Indiana Jones (l'ombra del George Lucas és allargada) que impregna els moments que, precisament no hi surten al llibre, com la escena en el poble marroquí (amb la Bianca Castafiore inclosa) i la guerra de grues entre el Capità i el seu enemic el Professor Shakarine. Que aquest últim tingui tant de protagonisme, quan en el llibre és merament anecdòtic, l'aparició ja esmentada de la Castafiore, el moment Falco Milenari (Lucas un altre cop), o el personatge del Nèstor, que havia de ser dolent en un primer moment.
Com a nota positiva, tot, inclosa la part negativa; es a dir, tota la pel•lícula. Començant pels títols de crèdit, on anem veient dibuixos dels personatges de totes les aventures; el primer personatge en sortir no es un altre que el propi Hergè, que, ataviat com un pintor dels carrers de París, li fa un retrat al Tintín calcadet al seu propi dibuix dels llibres; els quadres al despatx d'en Tintín, on anem veient escenes dels diferents llibres; els canvis d'escena, fantàstics; la lluita entre el Cavaller d'Haddock i el pirata Racham el Roig, que res té a envejar a qualsevol part dels Pirates del Carib del Johnny Depp; la lluita al vaixell Karaboudjan; la travessia pel desert, amb el meravellós flashback de l'abordament de l'Unicorn ; la part ja esmentada del poble marroquí i la lluita de grues al moll; en Hernàndez i Fernàndez, o Dupond i Dupont, o Thompson and Thompson, depenent en quin idioma es vegi, molt aconseguits; el Milú (només li falta parlar); en Tintín, molt aconseguit; i, damunt de tot, l'inefable, borratxet, malparlat, desastre, pendencier i violent, però amb un cor d'or Capità Haddock, veritable ànima de la festa i fil conductor de tota la trama. Un encert de personatge.
La nota veritablement negativa es que el meu germà no l'hagi pogut gaudir. De ben segur que hi haguéssim anat junts, i l'hagués vist riure d'aquella manera tant escandalosa i exagerada que el caracteritzava. Allà o estiguis, Renato, espero que la puguis veure i que la gaudeixis tant com l'he gaudit jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada