Ritmo de la Noche a Las Ventas de Madrid

Ahir a la nit va succeir el que ja es diu El Concert de l'Any, i no precisament per la seva qualitat musical o pel grup que hi va actuar (que també), si no per la repercussió mediàtica mundial que aquest event ha estat generant des de ja fa uns quants mesos.

Es tractava de la presentació a nivell del món mundial del flamant nou disc dels ColdPlay, el Mylo Xyloto (diuen que el títol el van treure d'uns graffittis que van veure als carrers de Londres), i va tenir lloc a la Plaza de Toros de Las Ventas, a Madrid. El concert es transmetia via satèl•lit per streaming a internet (gentilesa de YouTube i VeVo) al món sencer. El ple va ser absolut, 17.000 persones, que van esgotar unes entrades que anaven dels 30 als 150 euros en quasi mitja hora. Un fred lògic per a la època, en el que els assistents haguessin preferit un caldo de pollo en contes d'una cervesa, i una fina pluja van voler entelar la nit, sense aconseguir-ho.

La nit va començar amb la presentació de l'inefable Mario Vaquerizo, el marit de la Alaska, que, amb un anglès macarrónic va fer riure (o plorar) al públic, i desprès d'un vídeo amb el qual el productor del concert, l'Anton Corjbin, parlava amb el grup, va donar pas als ColdPlar per que fessin el que millor saben fer: espectacle (que no bona música).

La música de Back to the Future va donar pas al primer tema de la nit, la peça instrumental Mylo Xyloto que dona nom al disc i que obre l'àlbum. En aquell moment, milers de polseres fosforescents prèviament repartides de franc al personal es van encendre i van envair literalment Las Ventas; un efecte simple i cursi, però visualment efectiu, en el que tot el públic va ser partícip només començar.

El segon tema va ser un dels millors de l'últim disc, Hurts like Heaven, i va ser llavors quan els ColdPlay van posar tota la carn a l'asador, i en mig d'una explosió de focs artificials i llums, balons bojos voltant per damunt de la gent, pluja de confetti, i milers de mocadors blancs (recordem que estem en una plaça de braus) van enlluernar a un públic predisposat ja des de la primera nota a una nit memorable on el grup no va cedir a cap feblesa ni tonteria, i es va arrancar amb una llista d'èxits i hits, només interromputs per algun tema del nou disc, la qual cosa es d'agrair sense dubte.

Un rera l'altre, van anar caient Yellow, In my Place, Major Minus, Lost, The Scientist, Violet Hill, God put a Smile on your Face, Paradise, Up in Flames, Til Kingdom Come, Politik, Viva la Vida, Charlie Brown, Life is for Living, Clocks, (Rehab), Fix You, i com no, el nou icona-himne del grup, Every TearDrop is a WaterFall.




Un concert curt, molt curt, a penes una escassa hora i mitja, però molt gran, amb tres moments memorables: quan, desprès del Politik, amb un Chris Martin eufòric al piano (aquest home es inesgotable: no va parar de moure's i ballar durant tota la nit), va començar a tocar les notes més conegudes i emblemàtiques del seu tema més corejat, admirat i irrepetible: Viva la Vida, aquesta cançó que tanta fama i tants maldecaps els hi ha donat (va ser acusat de plagi). Las Ventas s'enfonsaven: milers de veus van entonar el Ooooo Ooooo del bridge de la cançó, i on els pèls de punta van ser la nota dominant dels que desgraciadament no hi vàrem poder anar però que ho estàvem gaudint on line.

El segon moment de la nit va ser un dels bisos amb el medley d'una de les meves cançons preferides, el Clocks, que va donar pas a l'homenatge-tribut a la malograda Amy WineHouse amb el seu Rehab (si també haguessin cantat alguna del Michael Jackson ja hagués estat la repanotxa!), i va finalitzar amb la melangiosa i preciosa Fix You.

L'últim moment per a recordar va ser la darrera cançó del concert, estrenant així un altre icona pels ColdPlay: l'Every TearDrop is a WaterFall, aquesta cançó que diuen plagia l'únic tema conegut dels Mystic (l'ombra del Viva la Vida es allargada), i on el mateix Chris Martin assegura que hi ha pagat els drets per a sample-jar-la, amb tota l'audiència corejant aquest Ritmo de la Noche, convertint-lo des de ja amb el nou himne del grup.

Diu un dels crítics dels que he llegit la crònica que s'ha de veure almenys un cop a la vida als ColdPlay en concert. Només ens queda que vinguin a actuar una altra vegada al nostre país, i si es a Barcelona, millor que millor.




Aquest es el vídeo del concert complert:

Va ser l'Alcohol

Ja s'ha sabut finalment que es el que va matar a l'Amy aquest passat 23 de Juliol. Han tingut que passar tres mesos per que la família (i el món sencer) sabessin que no van ser pas les drogues les que van acabar amb la vida de la cantant (com mitja població mundial -tots ells molt llestos- assegurava), si no l'alcohol. I, concretament, el vodka.

L'Amy portava a sobre cinc vegades més de la tassa permesa per a conduir al Regne Unit. Amb una quantitat d'alcohol com aquesta, la malograda diva del soul va caure fulminada per un coma etílic, va deixar de respirar, i el seu cor es va aturar. A l'autòpsia practicada, res de res de drogues.

La mort d'en Dani Martín

Ahir a la nit va sortir el Dani Martín (El Canto del Loco) a l'Hormiguero d'Antena 3. En una de les comuns pallassades del Pablo Motos (el presentador), van fer la gracieta de posar el cap del Dani en una guillotina, com si d'una Revolució Francesa qualsevol es tractès, i el cap de l'actor i cantant va caure dins d'un cubell.

El Pablo Motos estava desfigurat. La gent del pùblic (noies) cridàven esparverades. La emisió del programa es va tallar i van passar a publicitat. El FaceBook anava boig, i la noticia va ser Trending Tòpic del Twitter. A la Wikipèdia fins i tot hi van inscriure la entrada que en Dani era mort. La centraleta d'Antena 3 es va col.lapsar, i en la pàgina web de la emisora de televisió hi deia que ells no hi sabien res. Quan va tornar la emisió del programa, en Motos només va dir que alguna cosa havia fallat i que l'endemà donarien les explicasions pertinents.

A l'endemà el responsable del programa va demanar perdò pùblicament, aixó com el mag que va fer el truc de màgia. Al costat, dins d'una caixa d'on només es podia veure el cap (la brometa continuava...) en Dani diu una cosa aixì com que li han salvat la garganta, que ès el que li dona de menjar, per tant, tot està bé. I dic una cosa aixì per qué, sincerament, no vaig entendre el que deia; semblava ben bé El Burbuja de El Barco. Paraula.

Total, una brometa més del Motos dels collons. També en Dani Martín ha tingut que demanar perdò publicament per la tontería.

House

Ahir al vespre es va estrenar a Fox la vuitena temporada de House. Han passat uns quants mesos des de que en House va estabellar (allunitzar) un cotxe al saló de la casa de la Cuddy, destrossant-t'ho tot. Ara està a la presó, i els jutges de la Llibertat Condicional li donen fins a cinc dies per a portar-se be, i així poder sortir al carrer. S'admenten apostes: creieu que va aguantar fins al cinquè dia sense ficar-se en cap embolic?

La Fi de la Por

Ahir es va fer pùblic un comunicat de la Banda Terrorista ETA anunciant l'Alto al Foc definitiu i que abandonàven les armes.

Tant de bo fos veritat!

A los Hombres que Amé

Finalment tenim data per el esperadíssim nou disc de l'Ana, Los Hombres que Amé: el proper 15 de Novembre.

Trencant un silenci de quatre anys (recordem que el seu últim àlbum va ser l'Anatomía, al 2007), l'Ana ens ofereix ara un reguitzell de catorze cançons escrites per catorze homes que han treballat amb ella, com ara el Luis Eduardo Aute, el Mestre Joan Manuel Serrat o el no menys Maestro Joaquín Sabina, entre d'altres. Qui millor que ella que explicar-ho, amb les seves pròpies paraules: Agraïments públics a la generositat de catorze homes amb els que en algun moment de la meva vida vaig compartir cançons, rialles, incerteses, esperances, alegries i la saviesa de qui creu en el seu treball per damunt de tot.

Produït pel seu propi fill David San José, algunes dels temes escollits per el disc son, per exemple, una de les cançons icona del gran Luis Eduardo Aute, Las Cuatro y Diez, o d'un clàssic a un altre, i canto per que em toca, Cançó de Matinada, del Mestre Joan Manuel Serrat (en català, es clar!), i, com no, no podia faltar un altre himne d'un dels seus autors preferits, el Maestro Joaquín Sabina, amb aquest cant al desamor que es Y sin Embargo. Els altres autors als que versiona l'Ana son el Pedro Guerra (Debajo del Puente), el Miguel Ríos (No estás Sola), el Kiko Veneno (Echo de Menos), l'Antonio Vega (A Trabajos Forzados), Chico Buarque (La Banda), Pablo Milanés (El breve Espacio en que no Está), Juan Luis Guerra (Razones), Fito Páez (11 y 6), José Alfredo Jiménez (Que te vaya Bonito), León Gieco (Canción para Carito), i, per acabar, i no podia ser d'una altra manera, el Víctor Manuel, marit i principal artífex del meteòric èxit de la seva carrera musical, amb Canción Pequeña.

Acabo aquesta crònica un cop més amb les paraules de la pròpia Ana: Escuchando este trabajo me asalta la imagen y las palabras de Blance DuBois en Un Tranvía llamado Deseo: Siempre he dependido de la amabilidad de los desconocidos. Yo digo: Siempre he dependido de la generosidad de mis hombres.

Gerard Quintana

Deu n'hi do de l'enrenou que s'ha muntat aquesta setmana des de l'emissió dilluns al vespre del programa de l'Albert Om, El Convidat (TV3), en el qual el Gerard n'era el protagonista de la entrevista capsemanil.

Tot ha estat per que s'ha vist com el cantant jugava amb els seus dos fills i els hi parlava en castellà, amb tota naturalitat. Vade Retro! Infàmia! Sacrilegi! Es veu que no es pot parlar l'idioma que es vulgui a casa de cadascú! De fet, no deixa de ser curiós que algú com ell, un dels principals abanderats i estendards del catalanisme independent, s'hagi ajuntat amb una dona castellana i els hi parli als seus fills amb aquest idioma, però... per què no ho havia de fer? Si aquests nens passen la major part del seu temps amb la seva mare, i els hi es més còmode parlar en castellà, quin problema n'hi ha?

Doncs es veu que si, qui n'hi ha, i molt. Per a moltes persones que es diuen catalans, independentistes, tolerants i lliberals aquest ha estat un crim execrable, i en Gerard ha de estar assenyalat com a traïdor a la seva pàtria i ser expulsat immediatament de les nostres terres. Exageració? No pas! Dit per ell mateix a una columna de El Periódico avui mateix, des del dilluns al vespre que no para de rebre missatges SMS al mòbil i al FaceBook, twits al Twitter i mails i trucades al telèfon fix sense parar. I encara que ha rebut (pocs) missatges de suport, la gran majoria han estat per insultar-lo, menysprear-lo i fins i tot, sobrepassant ja de llarg la línia del bon gust, insinuant si s'ho havia fet també amb la primera filla de la seva dona (sic).

Per una altra banda, s'ha de veure quin suc que hi està traient l'Albert amb aquesta temporada de El Convidat! La setmana passada vàrem veure el Bojan mig plorant al sofà de casa seva per que el Guardiola l'havia despatxat sense gairebé acomiadar-se, i aquesta, tot un referent del catalanisme més exacerbat parlant en castellà. Deu n'hi dó!

Les Set Diferències

El nou llibre del Carlos Ruiz Zafón, El Prisionero del Cielo, tercera entrega de la sèrie del Cementerio de los Libros Olvidados, que té que sortir a la venda el proper 17 de Novembre, ja està creant polèmica abans d'estar al carrer.

Resulta que la fotografia escollida per a portada del llibre torna a ser una imatge del fotògraf Francesc Català-Roca, tal i com havia estat en els seus dos llibres anteriors, encara que, mercès al PhotoShop, s'ha modificat un pèl l'imatge per a endinsar-la una mica amb la trama del llibre, eliminant el guàrdia urbà de la fotografia original i substituint-lo per una dona amb abric.

Doncs bé, el Col•legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya, organisme que gestiona l'arxiu i drets de la obra de Català-Roca diuen que ells no han donat el vist-i-plau per aquesta modificació, i pensen denunciar als de la Editorial Planeta. Però els mateixos fills del fotògraf, han volgut treure ferro a la polèmica, dient que, encara que no els agrada que es manipuli al obra del seu pare, entenen que en aquest cas s'hagi de fer, per que gràcies als dos anteriors treballs de l'escriptor, la feina del seu pare s'ha donat a conèixer al gran públic.

The Walking Dead

Ahir a la nit va estrenar-se a Fox la Segona Temporada de la sèrie revelació de l'any passat, The Walking Dead. Amb els mateixos protagonistes (de moment), la temporada comença allà on la van deixar l'any passat: desprès de marxar amb la cua entre cames del Centre de Recerca d'Atlanta, el grup de supervivents vaga sense rumb per una autopista atestada de cotxes aturats. Persisteix la mateixa situació, persisteix la contínua i angoixant amenaça dels Caminants, i persisteixen els mateixos problemes d'abans: segueixen sense aliments ni aigua; no saben ben bé on anar; el policia amic del sheriff vol marxar per que no es pot acostar a la dona del seu amic, amb la que va tenir un afer amorós quan tots dos es pensaven que ell era mort; la germana de la última víctima dels zombies, que es va voler suïcidar i l'home gran s'ho va impedir, continua amb la rancúnia contra aquell, i també vol marxar; res nou sota el sol, pel que es veu.

En el capítol d'ahir, a més, ens deixen amb l'angoixa d'una nena perduda al bosc (infestat de zombies), i al fill del protagonista estès a terra abatut per un tret. Mal començament si ens dediquen només a fer mal als nens.

La dubte es si sortirà en aquesta temporada aquell que el grup va abandonar a la seva sort en la teulada d'un edifici, lligat a un tub de ferro amb unes manilles. Dona la casualitat que aquell home era germà d'un dels components del grup, que quan es va assabentar i va anar a buscar-lo, es va trobar només amb la ma del seu germà, encara lligada a les manilles.

Mientras Duermes

Ahir vaig anar a veure Mientras Duermes, l'última pel•lícula del director català Jaume Balagueró, responsable, entre d'altres, de Los Sin Nombre, Darkness i els dos [REC] (fins i tot està preparant una precuela d'aquesta última). Protagonitzada pel grandiós Luis Tosar, l'acompanyen amb els papers principals la Marta Etura i el Alberto San Juan.

A mig camí entre La Semilla del Diablo, Psicosis i el propi [REC] , perfecte amb la seva factura, insana i malsana, inquietant, opressiva, claustrofòbica, fosca i quasi decadent, encara que també sòbria i mesurada, Mientras Duermes ens mostra com es la maldat, el mal, en estat pur encarnat en el personatge del Tosar: un simple porter en una escala de l'Eixample de Barcelona, un home gris i vulgar, amable amb els inquilins de la escala, sol•lícit i treballador, complidor, però que es en realitat un psicòpata que amaga sota el seu semblant adust però afable una obsessió malaltissa: fer mal als demés pel pur plaer de fer mal; fer-los infeliços per que ell no ho es de feliç. Dia a dia, nit a nit, aquest porter va, poc a poc, minvant la autoestima i la seguretat d'una de les inquilines de l'edifici (la Marta Etura, la seva víctima actual), fins que li esborra literalment el somriure de la cara (tret aquest que es sent diverses vegades en la veu en off que fa dels pensaments del porter), i que la fa profundament desgraciada, enfonsant-la anímicament, anul•lant-la psicològicament, tot això gairebé sense agredir-la físicament.

Hi ha prou aspectes de la pel•lícula que la fan particularment atractiva: l'edifici (un personatge més), enclavat en una zona de l'Eixample de Barcelona, vell i senyorial, amb un punt de decadència; els viatges amunt i avall de l'ominós ascensor de la finca, antic i sorollós; els veïns que entren i surten de la escala, especialment una dona gran i sola, la típica veïna xafardera, amb l'única companyia de dos gossets petits; la dona encarregada de la neteja de l'escala i el seu fill, un noi jove i quasi retardadet, que seran víctimes propicies de l'engranatge fred i calculador de les maquinacions del porter; el vell argentí jubilat, que no té una altra cosa que fer que importunar al personatge del Luis Tosar; els joves empleats d'un despatx a l'entresol de la finca, que no s'en assabenten de res del que passa a la casa...



Però si hi ha un personatge important a la pel•lícula, aquest es el de la nena veïneta de l'edifici. Aquesta mena de Lolita sense acabar de fer, una enana de a penes tretze anys, amb l'uniforme clàssic d'escola de pagament de la classe alta de la ciutat, aquesta nena repel•lent i odiosa es, sense cap dubte, l'element més maligne i torbador de la cinta, encara més si cap que el propi porter psicòpata. Amb un xantatge brutal i aclaparador (la nena es posa el despertador cada dia a les cinc del matí només per a enganxar in-fraganti al porter en mig de les seves malifetes), la noieta colla sistemàticament al porter en tot moment sense quasi pestanyejar ni arrugar-se l'uniforme, sense jutjar-lo ni penedir-se per no ajudar a la víctima, o per no denunciar al porter, només actuant pel seu propi benefici.

Menció apart mereixen els personatges secundaris, ben coneguts del públic català, com ara el veí argentí i homosexual de [REC], el Ramon de les Olives de El Cor de la Ciutat, el Tentacle de Laberint d'Ombres, el capellà de La Riera, o la veïna gran i solitària que l'hem vist en diverses sèries nacionals, que formen un mosaic divers i multicolor, transformant-se en un personatge més de la pel•lícula.



El que resulta mes fascinador de Mientras Duermes es la capacitat de Balaguerò en fer-nos partícips de la pel•lícula, d'endinsar-nos dintre de l'amalgama de les cruels accions del porter, fins al punt de fer-nos empatitzar profundament amb el odiós protagonista, i fer-nos patir, no per les atrocitats que comet amb la seva víctima (una Marta Etura que, de feliç que es, quasi s'ho mereix) si no per la por de que l'enxampin i el condemnin. I aquest es tant mèrit del director com del propi Luis Tosar (immens amb la seva actuació), amb la seva capacitat de dissimular les seves verinoses intencions i de contenir-se davant la seva víctima, o de la nena xantatgista o del veí torracollons.

Una pel•lícula totalment recomanable per a tota mena de públic, encara que particularment als amants del cine de terror psicològic, als seguidors del seu director o dels seus sublims actors, als que els hi agradi una bona pel•lícula amb un guió a l'alçada, però molt especialment a les nenes jovenetes recent independitzades i emancipades que somriguin molt i per tot, i que visquin soles a un edifici de l'Eixample amb un porter a la finca, molt millor si aquest es un home.

Per acabar, dues qüestions:

Una, que té el Jaume Balagueró amb els edificis de l'Eixample de Barcelona?
Dues, no es casual que el programa de televisió on treballava la Manuela Velasco a [REC] s'anomenés Mientras la Ciudad Duerme?

Rols

Ahir al vespre vaig anar a un casament. En els corrillos que es feien mentre menjàvem l'aperitiu (el popular pica-pica), s'havien ajuntat, com es fa sempre, homes amb homes i dones amb dones. Les converses entre els homes eren totalment previsibles: el futbol (especialment el Barça), la feina, els cotxes i una mica de política (poca; es un tema delicat, pot ferir sensibilitats).

El de les dones en canvi, no era, com es podia esperar, tant previsible. Elles no parlaven ni de roba, ni dels nens, ni de cuina, ni de l'edat (el fatídic envelliment), ni de res que pogues semblar, a priori, femení. Tot el contrari: els temes més habituals ahir eren la feina, i més concretament, aquesta mena de FaceBook curricular que es diu Linkedin; els cotxes (es parlava de com eviten l'angle mort als retrovisors unes marques i altres no); i de les companyes (això de criticar sempre ha estat molt femení, encara que els homes també ho fem).

Més tard, un amic em comentava que, malauradament, s'havia quedat sense feina, encara que tenia esperances de trobar-ne una de nova aquesta mateixa setmana. Al preguntar-li que feia a casa amb tant de temps lliure, en va contestar que de bon matí, desprès d'esmorzar i portar els nens a l'escola, agafava la bicicleta i feia uns quants quilòmetres amb ella. Quan tornava a casa, es dutxava, i llavors posava una rentadora, estenia la roba, doblegava la seca i planxava l'arrugada. Feia el dinar, dinava, i a la tarda anava a buscar als seus fills a la escola.

Ahir al matí vaig anar al bàsquet amb la meva filla. Un pare d'una de les seves companyes em deia que estava molt cansat per que s'havia aixecat d'hora (era dissabte) i que havia fet dues rentadores, estès la roba, i arreglat una cortina de la habitació de la seva filla que s'havia despenjat.

Molt sovint sento que el temps està canviant, que està boig, que aquest pas acabarem menjant-nos els panellets a la platja. Crec que el temps no es pas l'única cosa que ha canviat.

Hem perdut la Màgia

Aquest passat estiu, un amic meu em va dir que havia estat de vacances a Nova York i que havia fet més de mil fotografies a la Ciutat que Mai Dorm. El que no devia haver dormit hauria estat ell, per a fer més de mil fotos! En preguntar-li si es quedava totes les imatges o si pot ser esborrava les que no li agradaven, em va contestar que ell les guardava totes al seu disc dur, i un cop vistes, gairebé no les tornava a veure més.

Abans d'ahir, en una festa d'aniversari d'un amic de la meva filla, una mare es queixava de que tenia la memòria plena de la màquina de fotografiar, i que tenia que esborrar les que no li convenien per així tenir espai per a fer-ne de noves.

Us recordeu quan planejàvem un viatge, que teníem que anar al FotoPrix de torn a comprar quatre, cinc o sis rodets de trenta-sis fotografies? Llavors si que ens miràvem prim les fotos que fèiem, per que revelar-les sortia molt car! I com ens posàvem de contents quan el de la botiga ens deia que havien sortit trenta-vuit, trenta-nou i fins i tot quaranta fotografies!

Jo no acostumo a baixar-me gaires coses d'internet, però tinc un cunyat que si que ho fa. Ell s'ho baixa tot. Li agradi o no li agradi. Tingui temps per a mirar-s'ho desprès o no. I que n'està d'orgullós quan em diu que ja té tota la, per exemple, sisena temporada de la sèrie de televisió de moda del moment, quan per la televisió encara s'està emetent la segona.

Passa el mateix amb la musica. Ara només cal que pel Google o pel FaceBook ens n'assabentem que hi ha una cançó nova del nostre cantant o grup favorit, que ja anem pitant al eMule o al YouTube i ens la baixem. On ha quedat aquella espera llarga, anguniosa (però delitosa) en la que hi havia un temps, uns mesos, des de que sonava una cançó per la ràdio i sortia el disc al carrer? Uns recordeu dels singles?

I aquelles cues que fèiem als cinemes els divendres a la nit per a veure la pel•lícula d'estrena de la setmana? I desprès, quan les comentàvem o criticàvem amb els amics amb una cervesa davant? Això també s'ha perdut. Ara ja no cal anar a fer cua als cinemes, ja ens ho podem baixar gairebé minuts després de que el director hagi acabat la pel•lícula. Això si, pot ser serà amb un doblatge infame sud-americà, amb algú passejant-se tranquil•lament per davant de la pantalla, o amb el del costat traient el fetge per la boca de tant tossir... però ja ens l'haurem baixat, i podrem dir que ja la tenim (no que l'haguem vist).

Diuen que la pirateria es el càncer de la nostra societat de consum, que si abaixessin els preus del que valen els discos o els DVD's la gent no se'ls baixaria per internet. No hi estic d'acord. Ho farien igual. No es pot comparar el que un disc valgui tan sols un míser euro contra el cost zero i la immediates absoluta a l'ordinador de casa teva.

Amb les noves, modernes i còmodes tecnologies hem perdut la màgia.

A la Tercera va la Vençuda

O el Paul McCartney es l'únic animal que ensopega tres vegades amb la mateixa pedra.

Aquest passat cap de setmana el Paul McCartney s'ha tornat a casar, per tercera vegada. Aquest cop ha estat amb la Nancy Shevell, una nord-americana 17 anys més petita que ell, filla d'un empresari milionari (del que diuen té contactes amb la màfia), el dia en que en John Lennon hagués complert 71 anys, i a la mateixa església en la que es va casar amb la seva primera esposa, la Linda Eastman.

La segona dona de l'ex-beatle, la Heather Mills, de la que es va divorciar fa un parell d'anys, li va esprémer la seva fortuna amb un divorci llarg i anguniós, on el Paul gairebé perd fins la samarreta. No entenem com es torna a casar un altre cop, vista la (mala) experiència que va tenir amb la Heather. Si vol a aquesta dona, que s'ajunti amb ella i prou. Per què es torna a casar? Masoquisme? Els diners no li importen pas? Un contracte pre-matrimonial draconià, pot ser?

Els Bons son els Dolents

Qui no recorda amb fascinació a Darth Vader, Hannibal Lecter, Alan Bates, al Bob de Twin Peaks o al John Doe de Seven? El mal, al cinema, ens fascina, i en molts cops els actors que encarnen al dolent de la pel•lícula sovint surten més ben parats interpretativament que els seus fluixos companys bons. A més, com es possible que empatitzem amb uns assassins en sèrie, violadors, maltractadors, o monstres de tota mena que ens fan patir i ens fan tenir els pitjors malsons? Sense cap dubte, el guió es el que els fa més atractius a ulls del gran públic, però es sense cap mena de dubte el paper dels actors el que s'emporta la palma com a element fascinador d'aquests éssers repugnants.

Ara en tenim tres exemples més de malvats a la pantalla gran que faran les delícies dels aficionats al bon cinema: el Luis Tosar fa d'un porter de escala turmentat a Mientras Duermes; l'Eduardo Noriega farà d'un capo de la màfia sud-americana enfrontant-se a l'Arnold Schwarzennegger en la seva primera pel•lícula desprès del seu pas per la política nord-americana; i el Javier Bardem, desprès d'aquell fantàstic personatge a No es país para Viejos torna a encarnar un dolent enfrontant-se a James Bond en la nova pel•lícula de l'Agent 007amb llicència per a matar.

A vegades, els bons son els dolents.

Gran Hotel

Excel•lent factura la de aquesta sèrie d'Antena 3 Gran Hotel. Sospitosament semblant a l'Internado, fins i tot amb el seu protagonista, el Yon González, i amb bastants semblances amb el DownTown Abbey de la BBC, l'argument, els personatges, les caracteritzacions, els exteriors, i sobretot els actors, fan d'ella una sèrie totalment recomanable per a la seva visió i gaudiment.



Protagonitzada pel ja esmentat Yon González, a aquest l'acompanyen l'Amaia Salamanca, la Concha Velasco, l'Adriana Ozores, l'Eloy Azorín, el Fele Martínez, i el nostre Pep Antón Muñoz, en la recreació de la vida a l'interior d'un hotel de luxe a les acaballes del segle XIX, tot just quan la electricitat arribava al nostre país.

Però si hi ha algú que s'emporta la palma com a pilar cabdal de la sèrie, aquesta es la Adriana Ozores. Acostumats com estàvem a veure-la amb un paper més aviat submís i tendre a Los Hombres de Paco, i recordant-la com l'aspirant a una ocupació laboral, superada àmpliament en la entrevista de feina només pel fet de ser dona i gran, a El Método, aquest paper de mestressa de l'Hotel, dura i implacable, sense sentiments, freda, només amb l'objectiu d'aconseguir que el seu hotel continuï tenint l'esplendor dels seus anys de gràcia, l'Adriana broda el seu paper, anys llum de tots els demés actors companys de la sèrie (fins i tot amb la que, a priori, semblava que tenia que ser la estrella de la funció: la Concha Velasco, amb el seu paper de matrona Ama de Llaves de l'Hotel), que es sense dubte el millor element que té la sèrie per a ser un dels esdeveniments televisius de la temporada.

Un petit exemple: quan Doña Teresa (el paper de l'Adriana) s'en assabenta de que la seva filla ha perdut el fill que esperava en caure per unes escales, i que degut a la caiguda no podrà tenir mai més fills, decideix obligar-la a ella i al metge que la ha examinat (amb un xantatge vil: no revelarà que l'home ha estat a l'hotel en companyia femenina estant casat), a guardar silenci sobre la mort del no nat, fent-los dir que el fill es viu i està bé. Per una altra banda, li ofereix a una de les donzelles de l'hotel, soltera i embarassada, cuidar-la a ella i al seu fill fins que neixi per a oferir-lo, un cop nascut, a una família que el tindrà cura d'ell per sempre, a canvi de no fer-la fora de l'hotel i que li lliuri el nadó un cop naixi sense protestar.

Dos ocells d'un mateix tret.

Cell

A una de les últimes novel•les de l'Stephen King, Cell, es parla d'un moment en que la humanitat sencera embogeix, tornant-se en una mena de zombies assassins, en l'instant en que es connecten al telèfon mòbil (Cellullar Mobile en anglès).

Aquests últims dies ha hagut una fallada en la transmissió de dades de les BlackBerrys (anomenades ara BalckBirrias), deixant sense comunicació a milions d'usuaris.

A vegades, salvant les distàncies, la realitat (quasi) supera la ficció.

Bojan

Bonic el programa que ens va oferir ahir a la nit l'Albert Om a El Convidat (TV-3) amb el (ara) ex-jugador del Barça Bojan Krkic. Ni cort ni peresós, el periodista català s'en va anar fins a Roma (la setmana passada va anar als Estats Units, no es queixarà!) a fer un seguiment exhaustiu del dia a dia de la vida d'aquest ex-barcelonista, ara de la Roma: on viu, com viu, com s'entrena, com està aprenent l'italià, en fi, com es la vida d'aquest noi ara a terres llunyanes.

El programa li va quedar molt bé, sobretot per que el Bojan es un xavalet molt simpàtic i eixerit, i han de ser molt poques les persones en aquest mon que li puguin caure malament, per que la veritat es que es encantador. Però hi va haver un moment en que l'Albert li va dir al Bojan que, malgrat la seva curta edat (només té 21 anys), es molt més adult del que aparenta.

Senyor Om, sento discrepar: durant tot el programa el Bojan va donar mostres de que encara es un nen en el cos d'un adult: encara viu amb els seus pares (tot i ser milionari); ens presenta al seu chihuahua, abans de que surti en escena, com un rottwailer temible (quina por!); al tirar la moneda enrera a la Fontana di Trevi repeteix per activa i passiva que els desigs no es poden dir, que desprès no es compleixen, sota la repetitiva i opressiva veu de l'Albert que li demana una i una altre vegada que digui que ha desitjat (tornar al Barça); i, en el moment més àlgid, seriós i transcendent de la entrevista, quan l'Albert li pregunta que va passar amb el Pep Guardiola quan s'en va anar, el Bojan va confessar que va ser incapaç de parlar amb el Pep (tant inaccessible és el mister?) i de dir-li el que pensava. Aquest va ser un moment bastant angoixant pel Bojan, i crec que pot ser li va demanar a l'Om que no li preguntés pel Pep, cosa que aquell no en va fer cas. D'això n'estic segur.

Un molt bon programa aquest de El Convidat. Ben fet, ben estructurat, i amb uns molt bons i interessants protagonistes. Em pregunto si l'Albert li va demanar al Pep Guardiola per fer-li un programa amb ell també. Endevineu que deuría dir l'entrenador del Barça?

Tres Pometes té el Pomer

Avui s'ha mort l'Steve Hobbs, lluminària americana creador del gegantí imperi de la comunicació i les noves tecnologies Apple.

De tot el que he llegit avui sobre ell, hi ha una cosa que m'ha cridat força l'atenció, i son les tres pomes més famoses de la Història de la Humanitat, amb les seves tres vessants:

La Primera, religiosa, la Poma que va menjar Eva i que va donar pas al Pecat Original.
La Segona, científica, la Poma que li va caure al cap a Isaac Newton, amb la que va descobrir la Teoria de la Força de la Gravetat.
La Tercera, cibernètica, la icònica Poma logo de l'Imperi Apple.

Encara que jo hi afegiria una quarta, la fantàstica, la Poma que li va donar la Bruixa Malvada a la BlancaNeus que la va sumir en un son profund i perpetu, i que només seria despertada amb un petó d'amor verdader.

Moon River

Avui fa exactament cinquanta anys que es va estrenar a la ciutat de Nova York Breakfast at Tiffanny's, la pel•lícula que va encumbrar a la estratosfera a la dolça i fràgil Audrey Hepburn. Per a celebrar-ho, escoltem el tema principal d'aquella pel•lícula, Moon River (Henry Mancini), cantada per ella. Ningú, ni tan sols la meva idolatrada Barbra, l'ha superat encara.

La Vida al Metro

Cada dia faig quatre viatges en metro per anar i tornar de la feina, i cada un d'ells dura aproximadament uns vint minuts. Això ho faig de dilluns a divendres, quatre setmanes al mes, onze mesos a l'any. Si calculem tots els minuts que m'hi estic dins al metro, surten un total de diset mil sis-cents minuts. Es a dir, unes dos-centes noranta tres hores, es a dir uns set dies a l'any. Si comptem que estic treballant a la mateixa empresa des de l'any 1987 (vint-i-quatre anys), surten que m'he pasat al metro (sense comptar caps de setmana ni vacances) cent seixanta vuit dies. Tota una vida.

Another Earth

Sempre m'ha fascinat aquella imatge presa pels astronautes de l'Apolo 11 al 1969 de la Terra vista des de la Lluna. Es una d'aquelles coses que pot ser escolliria si em preguntèssin que triaria fer tot abans de morir. Ultimament han passat un anunci de cerveses per televisió en el que es veu un astronauta que es permet un moment de respir i relax bevent-se una cervessa admirant el globus terraqui des de la superficie de la Lluna. La imatge continua igual de icònica i màgica.

Ara s'ha presentat al Festival de Sitges, directament des del de Sundance, Another Earth, on es relata el que podria ser si existis un planeta bessó al nostre. La imatge, vista per una dona des d'una platja mentre un grup de gavines sobrevola el mar, no pot ser més bonica, ni més turbadora.