Ahir vaig anar a veure Mientras Duermes, l'última pel•lícula del director català Jaume Balagueró, responsable, entre d'altres, de Los Sin Nombre, Darkness i els dos [REC] (fins i tot està preparant una precuela d'aquesta última). Protagonitzada pel grandiós Luis Tosar, l'acompanyen amb els papers principals la Marta Etura i el Alberto San Juan.
A mig camí entre La Semilla del Diablo, Psicosis i el propi [REC] , perfecte amb la seva factura, insana i malsana, inquietant, opressiva, claustrofòbica, fosca i quasi decadent, encara que també sòbria i mesurada, Mientras Duermes ens mostra com es la maldat, el mal, en estat pur encarnat en el personatge del Tosar: un simple porter en una escala de l'Eixample de Barcelona, un home gris i vulgar, amable amb els inquilins de la escala, sol•lícit i treballador, complidor, però que es en realitat un psicòpata que amaga sota el seu semblant adust però afable una obsessió malaltissa: fer mal als demés pel pur plaer de fer mal; fer-los infeliços per que ell no ho es de feliç. Dia a dia, nit a nit, aquest porter va, poc a poc, minvant la autoestima i la seguretat d'una de les inquilines de l'edifici (la Marta Etura, la seva víctima actual), fins que li esborra literalment el somriure de la cara (tret aquest que es sent diverses vegades en la veu en off que fa dels pensaments del porter), i que la fa profundament desgraciada, enfonsant-la anímicament, anul•lant-la psicològicament, tot això gairebé sense agredir-la físicament.
Hi ha prou aspectes de la pel•lícula que la fan particularment atractiva: l'edifici (un personatge més), enclavat en una zona de l'Eixample de Barcelona, vell i senyorial, amb un punt de decadència; els viatges amunt i avall de l'ominós ascensor de la finca, antic i sorollós; els veïns que entren i surten de la escala, especialment una dona gran i sola, la típica veïna xafardera, amb l'única companyia de dos gossets petits; la dona encarregada de la neteja de l'escala i el seu fill, un noi jove i quasi retardadet, que seran víctimes propicies de l'engranatge fred i calculador de les maquinacions del porter; el vell argentí jubilat, que no té una altra cosa que fer que importunar al personatge del Luis Tosar; els joves empleats d'un despatx a l'entresol de la finca, que no s'en assabenten de res del que passa a la casa...
Però si hi ha un personatge important a la pel•lícula, aquest es el de la nena veïneta de l'edifici. Aquesta mena de Lolita sense acabar de fer, una enana de a penes tretze anys, amb l'uniforme clàssic d'escola de pagament de la classe alta de la ciutat, aquesta nena repel•lent i odiosa es, sense cap dubte, l'element més maligne i torbador de la cinta, encara més si cap que el propi porter psicòpata. Amb un xantatge brutal i aclaparador (la nena es posa el despertador cada dia a les cinc del matí només per a enganxar in-fraganti al porter en mig de les seves malifetes), la noieta colla sistemàticament al porter en tot moment sense quasi pestanyejar ni arrugar-se l'uniforme, sense jutjar-lo ni penedir-se per no ajudar a la víctima, o per no denunciar al porter, només actuant pel seu propi benefici.
Menció apart mereixen els personatges secundaris, ben coneguts del públic català, com ara el veí argentí i homosexual de [REC], el Ramon de les Olives de El Cor de la Ciutat, el Tentacle de Laberint d'Ombres, el capellà de La Riera, o la veïna gran i solitària que l'hem vist en diverses sèries nacionals, que formen un mosaic divers i multicolor, transformant-se en un personatge més de la pel•lícula.
El que resulta mes fascinador de Mientras Duermes es la capacitat de Balaguerò en fer-nos partícips de la pel•lícula, d'endinsar-nos dintre de l'amalgama de les cruels accions del porter, fins al punt de fer-nos empatitzar profundament amb el odiós protagonista, i fer-nos patir, no per les atrocitats que comet amb la seva víctima (una Marta Etura que, de feliç que es, quasi s'ho mereix) si no per la por de que l'enxampin i el condemnin. I aquest es tant mèrit del director com del propi Luis Tosar (immens amb la seva actuació), amb la seva capacitat de dissimular les seves verinoses intencions i de contenir-se davant la seva víctima, o de la nena xantatgista o del veí torracollons.
Una pel•lícula totalment recomanable per a tota mena de públic, encara que particularment als amants del cine de terror psicològic, als seguidors del seu director o dels seus sublims actors, als que els hi agradi una bona pel•lícula amb un guió a l'alçada, però molt especialment a les nenes jovenetes recent independitzades i emancipades que somriguin molt i per tot, i que visquin soles a un edifici de l'Eixample amb un porter a la finca, molt millor si aquest es un home.
Per acabar, dues qüestions:
Una, que té el Jaume Balagueró amb els edificis de l'Eixample de Barcelona?
Dues, no es casual que el programa de televisió on treballava la Manuela Velasco a [REC] s'anomenés Mientras la Ciudad Duerme?
A mig camí entre La Semilla del Diablo, Psicosis i el propi [REC] , perfecte amb la seva factura, insana i malsana, inquietant, opressiva, claustrofòbica, fosca i quasi decadent, encara que també sòbria i mesurada, Mientras Duermes ens mostra com es la maldat, el mal, en estat pur encarnat en el personatge del Tosar: un simple porter en una escala de l'Eixample de Barcelona, un home gris i vulgar, amable amb els inquilins de la escala, sol•lícit i treballador, complidor, però que es en realitat un psicòpata que amaga sota el seu semblant adust però afable una obsessió malaltissa: fer mal als demés pel pur plaer de fer mal; fer-los infeliços per que ell no ho es de feliç. Dia a dia, nit a nit, aquest porter va, poc a poc, minvant la autoestima i la seguretat d'una de les inquilines de l'edifici (la Marta Etura, la seva víctima actual), fins que li esborra literalment el somriure de la cara (tret aquest que es sent diverses vegades en la veu en off que fa dels pensaments del porter), i que la fa profundament desgraciada, enfonsant-la anímicament, anul•lant-la psicològicament, tot això gairebé sense agredir-la físicament.
Hi ha prou aspectes de la pel•lícula que la fan particularment atractiva: l'edifici (un personatge més), enclavat en una zona de l'Eixample de Barcelona, vell i senyorial, amb un punt de decadència; els viatges amunt i avall de l'ominós ascensor de la finca, antic i sorollós; els veïns que entren i surten de la escala, especialment una dona gran i sola, la típica veïna xafardera, amb l'única companyia de dos gossets petits; la dona encarregada de la neteja de l'escala i el seu fill, un noi jove i quasi retardadet, que seran víctimes propicies de l'engranatge fred i calculador de les maquinacions del porter; el vell argentí jubilat, que no té una altra cosa que fer que importunar al personatge del Luis Tosar; els joves empleats d'un despatx a l'entresol de la finca, que no s'en assabenten de res del que passa a la casa...
Però si hi ha un personatge important a la pel•lícula, aquest es el de la nena veïneta de l'edifici. Aquesta mena de Lolita sense acabar de fer, una enana de a penes tretze anys, amb l'uniforme clàssic d'escola de pagament de la classe alta de la ciutat, aquesta nena repel•lent i odiosa es, sense cap dubte, l'element més maligne i torbador de la cinta, encara més si cap que el propi porter psicòpata. Amb un xantatge brutal i aclaparador (la nena es posa el despertador cada dia a les cinc del matí només per a enganxar in-fraganti al porter en mig de les seves malifetes), la noieta colla sistemàticament al porter en tot moment sense quasi pestanyejar ni arrugar-se l'uniforme, sense jutjar-lo ni penedir-se per no ajudar a la víctima, o per no denunciar al porter, només actuant pel seu propi benefici.
Menció apart mereixen els personatges secundaris, ben coneguts del públic català, com ara el veí argentí i homosexual de [REC], el Ramon de les Olives de El Cor de la Ciutat, el Tentacle de Laberint d'Ombres, el capellà de La Riera, o la veïna gran i solitària que l'hem vist en diverses sèries nacionals, que formen un mosaic divers i multicolor, transformant-se en un personatge més de la pel•lícula.
El que resulta mes fascinador de Mientras Duermes es la capacitat de Balaguerò en fer-nos partícips de la pel•lícula, d'endinsar-nos dintre de l'amalgama de les cruels accions del porter, fins al punt de fer-nos empatitzar profundament amb el odiós protagonista, i fer-nos patir, no per les atrocitats que comet amb la seva víctima (una Marta Etura que, de feliç que es, quasi s'ho mereix) si no per la por de que l'enxampin i el condemnin. I aquest es tant mèrit del director com del propi Luis Tosar (immens amb la seva actuació), amb la seva capacitat de dissimular les seves verinoses intencions i de contenir-se davant la seva víctima, o de la nena xantatgista o del veí torracollons.
Una pel•lícula totalment recomanable per a tota mena de públic, encara que particularment als amants del cine de terror psicològic, als seguidors del seu director o dels seus sublims actors, als que els hi agradi una bona pel•lícula amb un guió a l'alçada, però molt especialment a les nenes jovenetes recent independitzades i emancipades que somriguin molt i per tot, i que visquin soles a un edifici de l'Eixample amb un porter a la finca, molt millor si aquest es un home.
Per acabar, dues qüestions:
Una, que té el Jaume Balagueró amb els edificis de l'Eixample de Barcelona?
Dues, no es casual que el programa de televisió on treballava la Manuela Velasco a [REC] s'anomenés Mientras la Ciudad Duerme?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada