Aquest passat estiu, un amic meu em va dir que havia estat de vacances a Nova York i que havia fet més de mil fotografies a la Ciutat que Mai Dorm. El que no devia haver dormit hauria estat ell, per a fer més de mil fotos! En preguntar-li si es quedava totes les imatges o si pot ser esborrava les que no li agradaven, em va contestar que ell les guardava totes al seu disc dur, i un cop vistes, gairebé no les tornava a veure més.
Abans d'ahir, en una festa d'aniversari d'un amic de la meva filla, una mare es queixava de que tenia la memòria plena de la màquina de fotografiar, i que tenia que esborrar les que no li convenien per així tenir espai per a fer-ne de noves.
Us recordeu quan planejàvem un viatge, que teníem que anar al FotoPrix de torn a comprar quatre, cinc o sis rodets de trenta-sis fotografies? Llavors si que ens miràvem prim les fotos que fèiem, per que revelar-les sortia molt car! I com ens posàvem de contents quan el de la botiga ens deia que havien sortit trenta-vuit, trenta-nou i fins i tot quaranta fotografies!
Jo no acostumo a baixar-me gaires coses d'internet, però tinc un cunyat que si que ho fa. Ell s'ho baixa tot. Li agradi o no li agradi. Tingui temps per a mirar-s'ho desprès o no. I que n'està d'orgullós quan em diu que ja té tota la, per exemple, sisena temporada de la sèrie de televisió de moda del moment, quan per la televisió encara s'està emetent la segona.
Passa el mateix amb la musica. Ara només cal que pel Google o pel FaceBook ens n'assabentem que hi ha una cançó nova del nostre cantant o grup favorit, que ja anem pitant al eMule o al YouTube i ens la baixem. On ha quedat aquella espera llarga, anguniosa (però delitosa) en la que hi havia un temps, uns mesos, des de que sonava una cançó per la ràdio i sortia el disc al carrer? Uns recordeu dels singles?
I aquelles cues que fèiem als cinemes els divendres a la nit per a veure la pel•lícula d'estrena de la setmana? I desprès, quan les comentàvem o criticàvem amb els amics amb una cervesa davant? Això també s'ha perdut. Ara ja no cal anar a fer cua als cinemes, ja ens ho podem baixar gairebé minuts després de que el director hagi acabat la pel•lícula. Això si, pot ser serà amb un doblatge infame sud-americà, amb algú passejant-se tranquil•lament per davant de la pantalla, o amb el del costat traient el fetge per la boca de tant tossir... però ja ens l'haurem baixat, i podrem dir que ja la tenim (no que l'haguem vist).
Diuen que la pirateria es el càncer de la nostra societat de consum, que si abaixessin els preus del que valen els discos o els DVD's la gent no se'ls baixaria per internet. No hi estic d'acord. Ho farien igual. No es pot comparar el que un disc valgui tan sols un míser euro contra el cost zero i la immediates absoluta a l'ordinador de casa teva.
Amb les noves, modernes i còmodes tecnologies hem perdut la màgia.
Abans d'ahir, en una festa d'aniversari d'un amic de la meva filla, una mare es queixava de que tenia la memòria plena de la màquina de fotografiar, i que tenia que esborrar les que no li convenien per així tenir espai per a fer-ne de noves.
Us recordeu quan planejàvem un viatge, que teníem que anar al FotoPrix de torn a comprar quatre, cinc o sis rodets de trenta-sis fotografies? Llavors si que ens miràvem prim les fotos que fèiem, per que revelar-les sortia molt car! I com ens posàvem de contents quan el de la botiga ens deia que havien sortit trenta-vuit, trenta-nou i fins i tot quaranta fotografies!
Jo no acostumo a baixar-me gaires coses d'internet, però tinc un cunyat que si que ho fa. Ell s'ho baixa tot. Li agradi o no li agradi. Tingui temps per a mirar-s'ho desprès o no. I que n'està d'orgullós quan em diu que ja té tota la, per exemple, sisena temporada de la sèrie de televisió de moda del moment, quan per la televisió encara s'està emetent la segona.
Passa el mateix amb la musica. Ara només cal que pel Google o pel FaceBook ens n'assabentem que hi ha una cançó nova del nostre cantant o grup favorit, que ja anem pitant al eMule o al YouTube i ens la baixem. On ha quedat aquella espera llarga, anguniosa (però delitosa) en la que hi havia un temps, uns mesos, des de que sonava una cançó per la ràdio i sortia el disc al carrer? Uns recordeu dels singles?
I aquelles cues que fèiem als cinemes els divendres a la nit per a veure la pel•lícula d'estrena de la setmana? I desprès, quan les comentàvem o criticàvem amb els amics amb una cervesa davant? Això també s'ha perdut. Ara ja no cal anar a fer cua als cinemes, ja ens ho podem baixar gairebé minuts després de que el director hagi acabat la pel•lícula. Això si, pot ser serà amb un doblatge infame sud-americà, amb algú passejant-se tranquil•lament per davant de la pantalla, o amb el del costat traient el fetge per la boca de tant tossir... però ja ens l'haurem baixat, i podrem dir que ja la tenim (no que l'haguem vist).
Diuen que la pirateria es el càncer de la nostra societat de consum, que si abaixessin els preus del que valen els discos o els DVD's la gent no se'ls baixaria per internet. No hi estic d'acord. Ho farien igual. No es pot comparar el que un disc valgui tan sols un míser euro contra el cost zero i la immediates absoluta a l'ordinador de casa teva.
Amb les noves, modernes i còmodes tecnologies hem perdut la màgia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada