Llibres que es Suïciden

Aquest matí ha sortit al FaceBook aquesta nova pàgina per a desprestitgiar (encara més?) la cadena privada del senyor Vassile. Raó no li falta.

El Prisionero del Cielo

Carlos Ruiz Zafón ens portarà aquest Nadal la tercera part de la Trilogía de los Libros Olvidados, desprès de La Sombra del Viento y El Juego del Angel. Es tracta de Prisionero del Cielo, i encara no es coneix ni la portada del llibre ni el seu argument. Zafón ha agafat la editorial per sorpresa, per que aquest tercer volum no s'esperava fins al 2012.

Black Bread

Avui s'ha sabut que Pa Negre ès la Candidata Oficial que la Academia de Cinema Espanyola enviarà als Oscars per a competir com a Millor Pel•lícula de Parla Estrangera d'aquest any.

Desbancant a La Piel que Habito, la última pel•lícula del Pedro Almodóvar, será la primera vegada, si surt escollida, que una pel.lìcula amb llengua catalana compiteixi en els Oscars.

George Michael a Barcelona

Rere uns grans cortinatges vermells, amb un Palau Sant Jordi ple a mig gas, la música de Through sona desgranant-se les seves notes suaument. La veu del cantant comença a escoltar-se, i poc a poc, les cortines es van obrint.

Es veu una orquestra separada en dos meitats per un passadís negre, que el George Michael travessa qual Moisés creuant el Mar Vermell amb el poble jueu. Elegant fins a la medul•la, amb un vestit negre nit, camisa i corbata fosques, sabates negres, ulleres de sol (no se les va treure en tota la nit), i una perilla arreglada al mil•límetre, el cantant greco-anglès, amb una veu envejable, acaba la primera cançó del concert, amb el Bona Nit, Barcelona típic i tòpic.

Van ser tres hores (amb un descans de vint minuts) d’espectacle adult, madur i pausat. Tant, que hi van haver moments (pocs) que semblava que ens anava a avorrir i tot. Va cantar cançons de totes les seves èpoques: les antigues, com ara el Kissing a Fool, A Different Corner (brutal!), Praying for Time (amb canvis a la lletra), o un fantàstic Cowboys and Angels, que per si sol ja va valer la pena el que ens varem gastar en el concert; cançons més properes, com You have been Loved, Patience, John and Elvis are Dead (amb unes boniques imatges de diferents icones del Segle XX: l’Elton John, Diana de Gales, la Mare Teresa, John Lennon...; fins a cinc (!!) temes del seu Songs from the Last Century: Roxanne, My Bay just cares for Me, You’ve Changed, Wild is the Wind, i I Remember You; dues cançons noves (una inèdita): True Faith (abusant del vocoder) i Where I hope you Are (aquesta dedicada al seu nòvio, Kenny Goss), versions d’altres artistes, com l’Elton John (Idol), Terence Trent D’Arby (Let her down Easy), Rufus Wainbright (Going to a Town), Rihanna (Russian Roulette) i l’Amy Winehouse (Love is a Losing Game, el que va ser el moment nostàlgic de la nit), i un final de traca amb un medley de l’Amazing, I’m your Man i Freedom ’90, l’únic moment de la nit en que va aixecar en ple el Sant Jordi.

El moment anecdòtic de la nit va ser quan va presentar els membres de la orquestra (fins a quaranta!), i, al ser ahir l’aniversari d’un d’ells, el George ens va demanar que cantéssim el Happy Birthday en... català. Un detall bonic per part dels seus assessors.

Un concert agradable, sense saltar-se el guió previ ni un punt, i satisfactori, sempre i quan s’hagi anat a veure, quatre anys abans, el que també va fer a Barcelona en el seu 25Live Tour, en el que, llavors si, van sonar totes les seves cançons tal i com estem acostumats a escoltar-les.

Una pega només: no va cantar ni el Jesus to a Child, ni tampoc el Careless Whispers, aquesta última, en opinió del que escriu, encara no superada.

Aquesta es la cançó inèdita (el George Michael encara no l’ha enregistrat), dedicada al se nòvio: Where I hope you Are

La Dificultat de ser Pare

Sembla ser que per a ser pare avui en dia s'ha de ser una mena de super-heroi. S'han de tenir totes les respostes a les complicades preguntes dels fills; s'han de saber les lliçons i saber fer els deures; s'ha de saber contar mentalment; s'ha de saber dividir sense calculadora; s'ha de saber ortografia, anglès, català; s'ha de saber dibuixar i pintar; s'han de saber muntar i desmuntar les joguines sense demostrar que ets un inútil; no s'ha de mostrar feblesa; s'ha de tenir molta, moltíssima paciència; s'ha de saber escoltar; s'ha de saber perdonar; s'ha de saber manar; s'ha d'aconseguir que tots els caps de setmana siguin únics; s'han de aguantar tots els Shreks, Pitufos, Nemos, Pingüins (de Madagascar o no), Buzz Lightyears, etc.; s'han d'aguantar els amiguets i amiguetes dels nostres fills; també s'han d'aguantar els pares d'aquests amiguets; s'ha de tenir a mà sempre un llit de recanvi per si es queda algun d'ells a dormir; sel's ha de portar al cinema, al teatre, als museus, al parc d'atraccions, al zoològic, a l'aquari, a la platja, a la muntanya, a passejar; sembla que si no portem als nostres fills a totes les activitats lúdiques de la ciutat no som uns bons pares; s'ha de practicar amb ells tota mena d'esports: futbol, bàsquet, tennis...; s'ha de agenollar-se un i tirar-se per terra per a jugar amb ells; s'en ha de anar un al llit del teu fill quan aquest te por de nit i vol dormir amb la mare; s'ha de renunciar als sopars romàntics de dissabte a la nit, a les pel•lícules de cinema adultes, a les sortides de cap de setmana, a la tele, al comandament a distància, a aixecar-se tard els diumenges... A mi els meus pares no m'havien fet mai res de tot això. No eren uns super-herois.

Jo tampoc ho soc.

Falling Skies

Dues son les sèries nord-americanes, amb caràcter extraordinari, que tenen que estrenar-se aquest any al nostre país, gentilesa del sempre ben ponderat Canal +. Les dues venen produïdes pel Rei Mides de Hollywood, l'Steven Spielberg, i les dues son de ciencia-ficció, a l'ombra d'aquella fenomenal sensació de fa dos anys que va ser Lost.

Avui parlaré d'una d'elles, la que tot just es va estrenar ahir al TNT de Canal +: Falling Skies. L'altra, Terra Nova, en parlaré quan s'estreni.

Falling Skies tracta sobre la supervivència de un grup de sers humans sis mesos desprès d'una devastadora invasió alienígena. Protagonitzada pel famós Doctor Carter de la sèrie Urgències, el Noah Wyle, la sèrie s'endinsa al dia a dia d'aquest grup de persones, que veuen com les seves esperances es van apaigant, i com els seus amics, coneguts i familiars van desapareixen poc a poc, víctimes del brutal atac extraterrestre.

Fins aquí, com a teoria, no sent cap idea nova, l'argument està força be. El problema radica al plasmar-ho a la pantalla, i, sobretot, al intentar aconseguir una continuïtat a la trama. I es aquí on la sèrie s'enfonsa qual Titanic catòdic: el senyor Wyle sembla més perdut que quan deambulava entre quiròfan i quiròfan a aquell hospital de Chicago, la resta d'actors, brillen com a llums invisibles. El guió, tòpic i típic, no deixa de ser una bumba-bumba-patabum-bum-bum sense solta ni volta. I el pitjor es que cada episodi es una història en si mateixa, amb un començament i un final delimitat, sota un argument lineal gairebé invisible.

26 vs. 27

Quan jo era petit agafava cada dia l'autobús numero 26 per anar a l'escola, que estaba al carrer Sinaí, a la Vall d'Hebró. L'agafava al començament del Carrer Gran, desprès dels Jardinets. Allí també hi paràven el 22, el 23 i el 24, tots ells amb una frequència de pas més elevada que la del 26. Però m'aixecava més d'hora, i no feia mai tard a classe.

Al tornar cap a casa, al Passeig del Vall d'Hebrón, a la parada no només hi havia el 26. Estava també el 27. Aquell maleït 27. El 27 era més nou; n'hi havia molts mes vint-i-sets que vint-i-sisos, i per tant, anàven més buits; la ruta del 27 era més ràpida i més maca: baixava per la Avinguda de l'Hospital Militar fins a Lesseps, mentre que el 26 feia una volta enorme i plena de trànsit pel Passeig de Sant Gervasi, el carrer Craywinkel i la Avinguda de la Repùblica Argentina; el 27 tenia parada a la Plaça Lesseps, i desprès baixava per el Carrer del Prìncep d'Astùries; el 26 també tenia parada a la Plaça Lesseps, però desprès baixava per l'estret, caòtic i avorrit Torrent de l'Olla (llavors Menéndez Pelayo). Però es que a més a més de tot això, per a més inri, escarni, mofa i befa, existía aquell artefacte del dimoni que es deia el 127, amb el seu rètol vermell llampant. El 127, amics meus, sortía nómes de forma esporàdica i servia com a reforç de la línia 27. Reforç de què, em preguntava jo. Si n'hi havia tants 27 que sempre anàven vuits! Ah! Però es clar, no n'hi havia, no existía, una probable línia 126, no. Al 26 hi haviem d'anar tots axafadets i enllaunadets com a sardines, de la primera parada a l'ùltima.

Tots els meus companys agafàven el 27, sobretot els companys enrollats, els guais, que vivíen més enllà de la Travessera de Dalt, a l'Avinguda Pi i Margall (General Sanjurjo) o al carrer Providència, en uns pisos que jo m'imaginava grans, espaiosos, amb nous edificis de Nuñez i Navarro amb piscina al interior de la illa, anys lluny de la casa on vivía jo, feta als anys 20, al carrer de la Llibertat. Ells agafàven el 27. Els poca-pena com jo agafàvem el 26. Aquesta era la (subtil) diferència entre ells i jo.

Un Tomb per la Vida de la Mercè

Brutal Pregó de la Mercè a càrrec del famós i reputat periodista Joaquim Maria Puyal aquesta tarda al Parlament de Catalunya. Com si del seu mític programa Un Tomb per la Vida es tractés, el Joaquim Maria ha fet un al•legat seriós i contundent a les últimes èpoques de la nostra ciutat, adornat amb falques, diàlegs i música. No hi ha mancat el moment crític, dirigit descaradament al nostre flamant nou Alcalde, Xavier Trias, assegut al seu costat, que ho ha encaixat amb un somriure estoic.

Per acomiadar el Pregó, el periodista va desitjar que tinguéssim una bona Mercè amb els principals idiomes que dominen Barcelona: l'àrab, l'amatziga, l'urdu, el xinès, l'anglès, el castellà i finalment, el català.

La Boda Roja

Capítol vuitè de la segona part de Tormenta de Espadas, tercer volum de la Saga de Juego de Tronos Canción de Hielo y Fuego. S'han carregat al Robb Stark i a la seva mare, Lady Catelyn Stark.

L'Stephen King, considerat el Mestre del Terror per al mon sencer, no es sinó un aficionat al costat d'aquest monstre que és el George R.R. Martin, que s'ha encarnitzat, i de quina manera, en la família Stark, a priori, protagonistes absoluts de les novel•les.

Ja en la primera novel•la, fa decapitar a l'Eddard Stark, Senyor d'Invernalia i Guardian de las Tierras del Norte, davant de les seves dues filles Sansa i Arya. Jon Nieve, fill bastard d'aquell, i membre de la Guardia de la Noche, desapareix a les ignotes terres del Nord, més enllà del Mur de Gel. Bran i Rickon Stark, els fills petits a càrrec d'Invernalia, moren (o això sembla en principi) a mans del Theon Greyjoy, pupil i fill adoptat pels Stark. Desprès se sap que no estan morts, però ni la seva mare ni els seus germans no ho saben pas. Sansa Stark, desprès de ser humiliada i vetjada diverses vegades pel cruel Rei Joffrey, es desposada amb el Tyron Lannister, un nan. Finalment, en el casament del seu germà, moren assassinats la Lady Catelyn i el seu fill i Rei en el Nord, el Robb Stark, en la que s'anomena La Boda Roja.

Podrem dir qualsevol cosa d'aquest escriptor, però no pas que es tou.

Homicidios

Ahir es va estrenar a TeleCinco, en rigurossísim Prime Time (desprès del nefast Hormiguero, això si) la nova aposta de la cadena privada pels dimarts a la nit: Homicidios, amb la interpretació estel•lar i principal de l'actor Eduardo Noriega, en la que es la seva primera incursió en la televisió.

Noriega interpreta a Tom Sóller (sic), un psicoanalista que ha deixat de fer teràpia als seus pacients per que un d'ells es va suïcidar, i ara es dedica a donar classes a les universitats. Un matí, un dels seus alumnes, desprès d'assassinar al seu company de pis, arriba al campus de la universitat i mata a tres persones més. El cas s'embolica fins al punt de que aquest alumne no es el veritable assassí, si no que només ès l'arma executora d'una ment perversa i brillant que actua al darrere, i que tè molt a veure en el pacient de Sòller que es va suïcidar. Per acabar d'arrodonir-ho, la inspectora de policia que porta el cas, es una vella coneguda del psicòleg, amb la que va tenir un afer amorós, i ara aquesta, a contracor, li demana que l'ajudi a trobar a l'assassí.

Prou elements per a fer aquesta sèrie força atractiva, comptant a més a més en el carisma de l'Eduardo, actor consolidat i reconegut on els hagin. Seria interessant que el personatge al que encarna tingués molt més a veure amb els assassinats que el que en un principi ens volen mostrar...

Tyrion guanya un Emmy

L'actor Peter Dinklage, l'irònic nan Tyrion a la sèrie Juego de Tronos, ha guanyat l'Emmy en la seva seixanta tresena edició al millor actor secundari en una sèrie de televisió pel seu treball en la saga fantàstica de moda, concretament per l'episodi Baelor, del qual us parlava fa uns dies.

Aquest es un dels (molts) motius pel que ha guanyat l'Emmy:

L'ScarlettJohanssoning

Hi ha coses absurdes que, bo se sap com ni qui, es posen sobtadament de moda, com ara el Esto no es divertido... si no lo siguiente, aquesta per cortesía de la Princesa del Pueblo, la sin par Belèn Esteban,

Al que m'estic referint es, per exemple, al fer-se una fotografía agegut a terra, o dalt d'una cadira o d'una taula, o un turonet, tot fent el mussol. Es diu l'Owling:

O, arran de la monumental badada de la Scarlett Johansson, que li van enganxar al mòbil unes fotos més que pujadetes de tò, ara s'ha posat de moda fer-se un mateix una foto al lavabo, despullat, i d'esquena a un mirall, de manera que es veu ben a prop la cara d'un, i el cul reflexat al mirall. Desprès, com no, la corresponent baixada a internet i/o a FaceBook:

El Arbol de la Vida

Hi ha pel•lícules que s'han d'anar a veure. Només per que queda be dir que s'han vist. Tant se val si la pel•lícula ens agrada, o la volem anar a veure. Es el que amb anglès es diu A Must, o l'has vist, o no ets ningú.

Ja hi ha hagut altres exemples en cinema: 2001 A Space Oddissey, Je te salue, Marie, Mullholland Drive (si es diu en el seu idioma original, encara queda millor)... normalment son pel•lícules llargues, lentes i tedioses, de afamats i reputats directors que no es prodiguen massa en el cinema, i que desprès no guanyen masses premis, però que ja queden com a pel•lícules de culte en l'imaginari cinematogràfic.

Aquesta setmana s'ha estrenat a Barcelona l'última pel•lícula del Terrence Malik (director reputadìssim, i que no es prodiga gens en el cinema), El Àrbol de la Vida, amb el Brad Pitt i el Sean Penn com a principals protagonistes. D'entrada, ja es diu que es llarguíssima i horrorosa, però, gràcies a la seva presentació en el Festival de Cannes i el boca a boca, ha esdevingut un film de culte i un a must. Si no l'heu vist, ja sabeu, no sou ningú. Com jo.

L'anècdota es que hi ha un cinema a Cornellà que avisa que si la pel•lícula no agrada, i es vol marxar, pot fer-ho a canvi d'un tiquet per una propera sessió i pel•lícula. Això si, s'ha de fer durant la primer mitja hora de pel•lícula. Més tard, no val. No ho havia vist mai. Inaudit.

Vull fer menció especial a la preciosa fotografia del cartell de la pel•lícula. Només per això, ja ha valgut la pena que es filmés.

Belèn Rueda Nàufraga

Avui he llegit una cosa força enginyosa a la secció de twitters del diari ADN: que ja se sap on va anar a parar la Belèn Rueda desprès de saltar del màstil més alt del vaixell de l'anunci de Puleva: com a nàufraga de la Sèrie d'Antena 3 El Barco!

La Realitat supera la Ficció

Avui ha sortit a la prèmsa el descobriment d'un nou planeta circumbinari (de dues estrelles), el Kepler 16b, segons la nomenclatura del Sistema Astronòmic Internacional, el qual la seva òrbita gira alrededor de dos sols, igual com podiem veure a la primera part de la Guerra de las Galàxies, on, en el planeta natal del Luke, Tatooine, al arribar el capvespre, també es possaven dos sols en una de les escenes cinematogràfiques més romàntiques de la Història del Cinema.

La Realitat supera a la Ficció.

Cançó Póstuma de l'Amy

Avui la malograda Amy Winehouse hagués fet 28 anys. I, casualitat o sibilina estratègia de màrqueting, avui surt la primera (per que en vindran moltes més) cançó pòstuma de la cantant, via el Duets II del octogenari crooner nord-americà Tony Bennett.

Body and Soul, una peça escrita a l'any 1930, originàriament jazzística, i interpretada, entre d'altres, per l'Ella Fitzgerald, la Billie Holiday o el Frank Sinatra, forma part del nou disc de duets del Tony Bennett, seguin la estela d'aquell Duets de fa dos anys (on, precisament, també hi participava la Barbra). Aquest no havia de ser ni de bon tros el primer single del disc, però donant-se el fet de que fa dos mesos l'Amy ens va deixar, i que justament avui era el seu aniversari, el pare de la cantant, el Mitch Winehouse va forçar la sortida d'aquest single per així llançar el que sería el llegat de l'Amy, The Amy Winehouse Foundation, institució sense ànim de lucre que vetlla pels joves i el seus problemes amb les drogues (sic). Per tant, i així ho van decidir, tots els guanys de la venda o les baixades d'aquesta cançó aniran a parar a les arques d'aquesta nova fundació.

Duel de Titans

Ahir a la nit vàrem poder assistir a un veritable Duel de Titans a TeleMonegal (BTV), el programa del afamat crític de televisió Ferran Monegal. L'invitat era, ni més ni menys, que el no menys afamat i reputat periodista Josep Cuní, qui va reflotar amb un èxit immens els matins de TV-3, i que ara ha deixat la televisió pública catalana per anar-se'n a 8TV, a fer un programa diari d'actualitat: 8 al Dia.

La emoció estava servida: dos gegants de la comunicació cara a cara, dos titans un front a l'altre, dos monstres televisius enfrontats. Hi va haver de tot: rialles, bromes, discussions, reptes, fins i tot, es van canviar de rol i de cadires per fer un d'entrevistat i l'altre d'entrevistador, però a l'inrevés. Hi va haver moments tensos també, com quan el Ferran es va mig picar amb una sortida del Cuní (no sap vostè el que es el periodisme corporatiu?), o quan el Ferran li tirava en cara que en el primer programa del Cuní a 8TV la Pilar Rahola i ell havien fet una mena de teatrillo pactat.

Però, dins de tot això, on els espectadors vàrem gaudir d'allò més d'una entrevista ben feta entre dos, diguem-ho, amics, el resultat que hi podem treure d'aquesta entrevista es la lliçó monumental de periodisme que ens van brindar, amb el màxim respecte un per l'altre i amb una educació exquisida.

Volem més programes com aquest.

Cheers

Ahir es va estrenar la flamant nova sèrie de TeleCinco pels diumenges a la nit, intentant emular l'èxit aconseguit abans per Aida o La que se Avecina. Es tracta de Cheers, i, com el seu nom indica, es un remedo de la mítica sèrie nord-americana, amb el mateix escenari i els mateixos personatges, però, això si, sense deixar de banda la casposa estracanada pàtria.

Els de TeleCinco han llençat la casa per la finestra, contractant l'Alberto San Juan (en el paper del Ted Danson), l'Antonio Resines (en el de Kelsey Grammer), i el Pepón Nieto entre d'altres, afegint-hi la cançó de la portada interpretada pel Dani Martín, i dos cameos de luxe per el primer episodi: el José Coronado i la meva estimada musa Ana Belén.

Diàlegs horrorosos, interpretacions nefastes, rialles enllaunades... no podia ser pitjor. L'Ana no només no salva la funció, si no que encara es posa ella més en ridícul... En fi, un inici espantós. No en dono ni cinc duros per ella.

L'Enigma de les Torres Bessones

L'11 de Setembre de 2001 van caure les Torres Bessones a Nova York (juntes formàven un once al skyline de Manhattan). El primer avió en fer impacte va ser el vol numero 11 d'American Airlines, que portava 92 passatgers (9+2:11). El segon vol en xocar va ser el numero 77, que portava 65 passatgers (6+5:11). El numero total de víctimes dins dels avions va ser de 254 persones (2+5+4:11). Nova York es l'Estat numero 11, i New York City tè 11 lletres, igual que Afghanistàn.

911 (11 de Setembre en anglès) es el numero del telèfon d'emergència de la Policia als Estats Units (9+1+111).

Ramsin Yuseb (el terrorista que va amenaçar en destruir les Torres Bessones al 1993) tè 11 lletres, igual que George W. Bush.

Desprès de l'11 de Setembre queden 111 dies per a que s'acabi l'any. Aquest dia es el 254 de l'any, que sumades les xifres, fan 11. Si es sumen el numero 9 de Setembre més dues vegades 1 (9+1+1) fan 11.

L'atac terrorista a la Estació d'Atocha a Madrid va ser l'11 de Març de 2004 (1+1+3+2+4:11), 911 dies desprès de la tragèdia de Nova York (9+1+1:11), i hi van morir 191 persones, sumant les xifres fan 11.

Hi ha per pensar-hi.

El Dia que va canviar el Món

Avui fa deu anys d'aquella brutal masacre d'atemptat terrorista al World Trade Center de Nova York. Aquella Diada de Catalunya que va canviar al món per sempre tal i com l'havíem conegut fins llavors. I tot i fer deu anys d'aquell acte covard i criminal, i d'haver vist cents de vegades les mateixes imatges de les explosions, de l'enfonsament de les Torres Bessones, de la gent que es tirava al buit, desesperada... encara aquelles imatges em fereixen i em destorben. Trigarem molts anys encara en oblidar aquell dia. Potser no ho aconseguirem mai.

Somnis de la Plaça Rovira

Com que les meves cançons no s'escolten a les radio-fòrmules d'avui en dia, la única manera que tinc de que les coneixeu es tocant-les en directe. Amb aquestes demolidores paraules es va presentar ahir a la nit el Luis Eduardo Aute al Teatre l'Artèria del Paral•lel, mesos desprès d'haver-ho fet a l'Auditori Nacional, presentant el seu nou disc: Intemperie.

D'entrada, el que haig de dir, es que el Luis Eduardo està en plena forma. Vocal i anímica. Va presentar totes i cadascuna de les cançons (la totalitat de l'últim disc, i gairebé la major part de l'anterior), ara amb una frase d'un poeta conegut (o no), ara amb una cita d'un escriptor, polític o músic, ara amb una dissertació de collita pròpia. Van ser gairebé dues hores de concert ininterrompudes, només per unes (molt) breus sortides de l’escenari de l’artista, per a fumar un cigarret. L'artista va estar acompanyat en tot moment només per una noia, a càrrec de les segones veus i, diguem-ne, uns instruments peculiars, un home al teclat i un altre a la guitarra elèctrica, donant la sensació com si d'un quartet de corda es tractés.

L'anècdota de la nit va ser quan, un cop asseguts als nostres seients, en una fantàstica fila set, des d'on teníem una vista quasi perfecte de l'escenari, una noia ens va dir que estàvem asseguts al seu seient. Desprès de comprovar-ho, i de donar-li la raó, ens vàrem aixecar i vàrem anar als nostres veritables seients, que estaven a dalt de tot del galliner, sense comentaris. La noia que ens va fer fora de Platea era, ni més ni menys, l'Araceli Segarra.

Un dels moments màgics de la nit va arribar quan el Luis Eduardo va explicar com recordava quan ell era petit i va estar vivint uns anys amb els seus tiets al carrer Rabassa, al barri de Gràcia, molt a prop de la Plaça Rovira. Recordava també com esperava a que el seu tiet arribés al vespre de la feina, jugant a la pilota amb els seus amics a la Plaça, xerrant amb el farmacèutic o el quiosquer, o també jugant a la xerranca amb el fill dels Comulada, que tenien el bar i la botiga de queviures a la cantonada amb el carrer Providència, o com agafaven els diumenges al matí l'autobús 39 per anar als Banys de San Sebastian a la Barceloneta. De tot això L'Eduardo n'ha fet una cançó, Somnis de la Plaça Rovira, que, va dir, està dedicada a tots aquells que va conèixer en aquella època, a tots els graciencs que l'estimem, així com a la Junta Organitzadora de la Festa Major de la Plaça. I també al seu pare. Unes llàgrimes li van caure al finalitzar la cançó. Vàrem aplaudir a rabiar, com mai.

El segon moment màgic de la nit va arribar ja al final. Quan, desprès d'unes quantes cançons clàssiques del repertori de l'Aute, Las Cuatro y Diez, De Alguna Manera, Siento que te estoy Perdiendo, el Luis Eduardo va cantar Al Alba tot sol a l'escenari. Sense instruments peculiars, ni teclat, ni guitarra. Només una llum enfocant-lo a ell. Al Alba acapela. Brutal. Es va fer un silenci sepulcral a tot el teatre, mentre ell, lletra a lletra, cop a cop, vers a vers, va anar desgranant la lletra d'aquesta mítica (i trista) Obra d'Art. Un cop finalitzat aquest Tour de Force, el teatre va semblar que s'enfonsava.

Va ser una nit memorable, per a recordar. Feia molts anys que no veia l'Aute en directe, i no en vaig sortir decebut. Encara que potser li va mancar cantar una mica més dels seus clàssics, ja que, apart de les cançons esmentades, només va cantar Slowly (amb uns estribillos diferents), Una de Dos i La Belleza.

Set de Setembre

Avui es 7 de Setembre, i he pensat que es una bona ocasió per a parlar d'un dels meus ídols de joventut, últimament injustament ignorat, el músic Nacho Cano, compositor, fundador i co-lider del millor grup de la història de la música espanyola, els Mecano.

La primera vegada que vaig sentir als Mecano va ser cap allà l'any 1981, quan encara ningú no els coneixia, i van presentar el single Hoy no me puedo Levantar, composta pel Nacho i pel seu germà el Jose Maria. D'entrada, no em va agradar gens. Es més, em vaig pensar que era un altre grupet de la movida madrilenya, tipus Vídeo o Ole Ole, i a més, em pensava que eren andalusos.

Mesos més tard, veient l'Aplauso (quin gran programa! quins records!), els vaig tornar a veure, aquesta vegada interpretant Perdido en mi Habitación, aquesta composta només pel Nacho. Recordo que vaig flipar amb aquell vestuari (que llavors es deia neo-romàntic, seguin la estela dels Spandau Ballet o els Duran Duran), i aquella senzilla però efectiva coreografia. Els Mecano havien entrat definitivament a la meva vida.



Però va ser a l'any 1982 quan els Mecano van fer mella en aquest esperit verge de música moderna espanyola que era jo. I va ser a Palma de Mallorca, fent el Servei Militar. Recordo estar en una mena de descampat, arreglant somiers de llits, i cantant a grito pelado amb el Xavier, el millor amic que he tingut mai en la vida, cançons com les ja esmentades Hoy no me puedo Levantar, Perdido en mi Habitación, Me colé en una Fiesta, però sobretot, Cenando en París, totes compostes pel Nacho. Si va haver una Banda Sonora en aquells dies de Juliol del 82, dies tristos i fatídics (però, d'alguna manera, molt enyorats), va ser Cenando en París. La cantàvem a totes hores i tots els dies.

A l'any següent, els Mecano varen treure el Donde está el País de las Hadas, i em van trobar a mi encara fent el Servei Militar, però a Eivissa, i sense el Xavier, que s'havia quedat a Palma. No puc explicar l'angoixa i la impotència que vaig sentir al estar mancat de la meva llibertat, i presoner en aquella gàbia daurada, aquella illa preciosa, sense poder escoltar ni comprar el nou disc del ja llavors meu grup preferit.

A l'Agost, quan vaig acabar la mili, recordo haver anat corrents a Castelló, Discos Castello, al carrer Nou de la Rambla, i comprar amb ànsia i satisfacció, no només el disc de Mecano, si no també el Thriller del Michael Jackson i el Mirage dels Fleetwood Mac, tres discos que, encara avui, considero que la vida mel's ha estafat per no poder haver-los gaudit quan va ser el seu moment.

A l'any 1984, els Mecano van publicar un MaxiSingle que havia de trencar motlles. Es tractava de Japón, composta pel Nacho, una cançó anys llum de quan havien publicat fins llavors, així com el que s'havia publicat a la música moderna espanyola fins aquell moment. Es deia que era un punt d'inflexió en la meteòrica carrera dels Mecano, i que els trets anirien per aquest camí a partir d'aquella cançó. Em vaig témer el pitjor. Què equivocat estava!



Però es que allí, darrere aquell fantàstic tema oriental, hi havia amagada una petita joia, una innocent cançó, un tema que havia de passar desapercebut, una cara B gloriosa i fenomenal: La Estación. Amb una lletra críptica i uns arranjaments musicals increïbles, aquesta es per a mi la cançó més bona dels Mecano i la millor que en Nacho ha compost mai.



Però tot s'acaba, i el bo s'acaba abans que res. En la publicació del nou disc dels Mecano, Entre el Cielo y el Suelo, el Jose Maria li havia de passar per la cara al seu germà que ell també podia ser un gran compositor, fins i tot millor que ell, com ja havia apuntat maneres amb aquell mític Aire del disc anterior. I així va ser, amb un primer single triomfal, Ay que Pesado (també del Nacho), van venir, per a més escarni, tres singles seguits del Jose Maria, a cada qual amb més èxit i que van catapultar l'elapè a uns nivells de vendes estratosfèriques, cosa que no havien fet mai els singles del Nacho: Hijo de la Luna, Me cuesta tanto Olvidarte i la que està considerada la millor cançó del grup, Cruz de Navajas van ser les tres peces cabdals per a considerar el Jose Maria el millor compositor a l'estat espanyol. Com costa de pujar fins a dalt del tot, i que fàcil es baixar al fons de l'oblit, veritat Nacho?



Anys més tard (no hi ha hagut ningú que li agradi més els anys sabàtics que als Mecano) es van publicar els que fins avui son els últims discs oficials del grup: el Descanso Dominical i l'Aidalai, dos monuments musicals, on es va poder veure patent la no-armonía entre els dos germans, ja que aquests àlbums semblen ben bé la obra d'una àliga bicèfala, un monstre de dos caps, una genialitat bipolar, que només fa que demostrar l'enorme talent dels germans Cano per a compondre, i la patètica i nefasta relació personal que, encara avui en dia, tenen tots dos.

La cançó El 7 de Setiembre, composta pel Nacho Cano, i sospitosament autobiogràfica, forma part d'aquest últim disc dels Mecano, l'Aidalai, pedra angular i llegat fonamental per a la música moderna espanyola .



Desprès d'això, i de (bastants) discs recopilatoris, la carrera dels Mecano ha seguit camins diferents, tants com els membres del grup: el Jose Maria va tenir uns petits flirtejos amb la Opera (Hijo de la Luna), amb la pintura i, desgraciadament per ell, amb importants drames personals; l'Ana va començar la seva carrera musical en solitari, amb més glòria que pena, podríem dir; i el Nacho també va seguir amb la seva pròpia carrera, però amb menys sort que la seva companya... però tot això es una altra història...