Dues son les sèries nord-americanes, amb caràcter extraordinari, que tenen que estrenar-se aquest any al nostre país, gentilesa del sempre ben ponderat Canal +. Les dues venen produïdes pel Rei Mides de Hollywood, l'Steven Spielberg, i les dues son de ciencia-ficció, a l'ombra d'aquella fenomenal sensació de fa dos anys que va ser Lost.
Avui parlaré d'una d'elles, la que tot just es va estrenar ahir al TNT de Canal +: Falling Skies. L'altra, Terra Nova, en parlaré quan s'estreni.
Falling Skies tracta sobre la supervivència de un grup de sers humans sis mesos desprès d'una devastadora invasió alienígena. Protagonitzada pel famós Doctor Carter de la sèrie Urgències, el Noah Wyle, la sèrie s'endinsa al dia a dia d'aquest grup de persones, que veuen com les seves esperances es van apaigant, i com els seus amics, coneguts i familiars van desapareixen poc a poc, víctimes del brutal atac extraterrestre.
Fins aquí, com a teoria, no sent cap idea nova, l'argument està força be. El problema radica al plasmar-ho a la pantalla, i, sobretot, al intentar aconseguir una continuïtat a la trama. I es aquí on la sèrie s'enfonsa qual Titanic catòdic: el senyor Wyle sembla més perdut que quan deambulava entre quiròfan i quiròfan a aquell hospital de Chicago, la resta d'actors, brillen com a llums invisibles. El guió, tòpic i típic, no deixa de ser una bumba-bumba-patabum-bum-bum sense solta ni volta. I el pitjor es que cada episodi es una història en si mateixa, amb un començament i un final delimitat, sota un argument lineal gairebé invisible.
Avui parlaré d'una d'elles, la que tot just es va estrenar ahir al TNT de Canal +: Falling Skies. L'altra, Terra Nova, en parlaré quan s'estreni.
Falling Skies tracta sobre la supervivència de un grup de sers humans sis mesos desprès d'una devastadora invasió alienígena. Protagonitzada pel famós Doctor Carter de la sèrie Urgències, el Noah Wyle, la sèrie s'endinsa al dia a dia d'aquest grup de persones, que veuen com les seves esperances es van apaigant, i com els seus amics, coneguts i familiars van desapareixen poc a poc, víctimes del brutal atac extraterrestre.
Fins aquí, com a teoria, no sent cap idea nova, l'argument està força be. El problema radica al plasmar-ho a la pantalla, i, sobretot, al intentar aconseguir una continuïtat a la trama. I es aquí on la sèrie s'enfonsa qual Titanic catòdic: el senyor Wyle sembla més perdut que quan deambulava entre quiròfan i quiròfan a aquell hospital de Chicago, la resta d'actors, brillen com a llums invisibles. El guió, tòpic i típic, no deixa de ser una bumba-bumba-patabum-bum-bum sense solta ni volta. I el pitjor es que cada episodi es una història en si mateixa, amb un començament i un final delimitat, sota un argument lineal gairebé invisible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada