Quan jo era petit agafava cada dia l'autobús numero 26 per anar a l'escola, que estaba al carrer Sinaí, a la Vall d'Hebró. L'agafava al començament del Carrer Gran, desprès dels Jardinets. Allí també hi paràven el 22, el 23 i el 24, tots ells amb una frequència de pas més elevada que la del 26. Però m'aixecava més d'hora, i no feia mai tard a classe.
Al tornar cap a casa, al Passeig del Vall d'Hebrón, a la parada no només hi havia el 26. Estava també el 27. Aquell maleït 27. El 27 era més nou; n'hi havia molts mes vint-i-sets que vint-i-sisos, i per tant, anàven més buits; la ruta del 27 era més ràpida i més maca: baixava per la Avinguda de l'Hospital Militar fins a Lesseps, mentre que el 26 feia una volta enorme i plena de trànsit pel Passeig de Sant Gervasi, el carrer Craywinkel i la Avinguda de la Repùblica Argentina; el 27 tenia parada a la Plaça Lesseps, i desprès baixava per el Carrer del Prìncep d'Astùries; el 26 també tenia parada a la Plaça Lesseps, però desprès baixava per l'estret, caòtic i avorrit Torrent de l'Olla (llavors Menéndez Pelayo). Però es que a més a més de tot això, per a més inri, escarni, mofa i befa, existía aquell artefacte del dimoni que es deia el 127, amb el seu rètol vermell llampant. El 127, amics meus, sortía nómes de forma esporàdica i servia com a reforç de la línia 27. Reforç de què, em preguntava jo. Si n'hi havia tants 27 que sempre anàven vuits! Ah! Però es clar, no n'hi havia, no existía, una probable línia 126, no. Al 26 hi haviem d'anar tots axafadets i enllaunadets com a sardines, de la primera parada a l'ùltima.
Tots els meus companys agafàven el 27, sobretot els companys enrollats, els guais, que vivíen més enllà de la Travessera de Dalt, a l'Avinguda Pi i Margall (General Sanjurjo) o al carrer Providència, en uns pisos que jo m'imaginava grans, espaiosos, amb nous edificis de Nuñez i Navarro amb piscina al interior de la illa, anys lluny de la casa on vivía jo, feta als anys 20, al carrer de la Llibertat. Ells agafàven el 27. Els poca-pena com jo agafàvem el 26. Aquesta era la (subtil) diferència entre ells i jo.
Al tornar cap a casa, al Passeig del Vall d'Hebrón, a la parada no només hi havia el 26. Estava també el 27. Aquell maleït 27. El 27 era més nou; n'hi havia molts mes vint-i-sets que vint-i-sisos, i per tant, anàven més buits; la ruta del 27 era més ràpida i més maca: baixava per la Avinguda de l'Hospital Militar fins a Lesseps, mentre que el 26 feia una volta enorme i plena de trànsit pel Passeig de Sant Gervasi, el carrer Craywinkel i la Avinguda de la Repùblica Argentina; el 27 tenia parada a la Plaça Lesseps, i desprès baixava per el Carrer del Prìncep d'Astùries; el 26 també tenia parada a la Plaça Lesseps, però desprès baixava per l'estret, caòtic i avorrit Torrent de l'Olla (llavors Menéndez Pelayo). Però es que a més a més de tot això, per a més inri, escarni, mofa i befa, existía aquell artefacte del dimoni que es deia el 127, amb el seu rètol vermell llampant. El 127, amics meus, sortía nómes de forma esporàdica i servia com a reforç de la línia 27. Reforç de què, em preguntava jo. Si n'hi havia tants 27 que sempre anàven vuits! Ah! Però es clar, no n'hi havia, no existía, una probable línia 126, no. Al 26 hi haviem d'anar tots axafadets i enllaunadets com a sardines, de la primera parada a l'ùltima.
Tots els meus companys agafàven el 27, sobretot els companys enrollats, els guais, que vivíen més enllà de la Travessera de Dalt, a l'Avinguda Pi i Margall (General Sanjurjo) o al carrer Providència, en uns pisos que jo m'imaginava grans, espaiosos, amb nous edificis de Nuñez i Navarro amb piscina al interior de la illa, anys lluny de la casa on vivía jo, feta als anys 20, al carrer de la Llibertat. Ells agafàven el 27. Els poca-pena com jo agafàvem el 26. Aquesta era la (subtil) diferència entre ells i jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada