Com que les meves cançons no s'escolten a les radio-fòrmules d'avui en dia, la única manera que tinc de que les coneixeu es tocant-les en directe. Amb aquestes demolidores paraules es va presentar ahir a la nit el Luis Eduardo Aute al Teatre l'Artèria del Paral•lel, mesos desprès d'haver-ho fet a l'Auditori Nacional, presentant el seu nou disc: Intemperie.
D'entrada, el que haig de dir, es que el Luis Eduardo està en plena forma. Vocal i anímica. Va presentar totes i cadascuna de les cançons (la totalitat de l'últim disc, i gairebé la major part de l'anterior), ara amb una frase d'un poeta conegut (o no), ara amb una cita d'un escriptor, polític o músic, ara amb una dissertació de collita pròpia. Van ser gairebé dues hores de concert ininterrompudes, només per unes (molt) breus sortides de l’escenari de l’artista, per a fumar un cigarret. L'artista va estar acompanyat en tot moment només per una noia, a càrrec de les segones veus i, diguem-ne, uns instruments peculiars, un home al teclat i un altre a la guitarra elèctrica, donant la sensació com si d'un quartet de corda es tractés.
L'anècdota de la nit va ser quan, un cop asseguts als nostres seients, en una fantàstica fila set, des d'on teníem una vista quasi perfecte de l'escenari, una noia ens va dir que estàvem asseguts al seu seient. Desprès de comprovar-ho, i de donar-li la raó, ens vàrem aixecar i vàrem anar als nostres veritables seients, que estaven a dalt de tot del galliner, sense comentaris. La noia que ens va fer fora de Platea era, ni més ni menys, l'Araceli Segarra.
Un dels moments màgics de la nit va arribar quan el Luis Eduardo va explicar com recordava quan ell era petit i va estar vivint uns anys amb els seus tiets al carrer Rabassa, al barri de Gràcia, molt a prop de la Plaça Rovira. Recordava també com esperava a que el seu tiet arribés al vespre de la feina, jugant a la pilota amb els seus amics a la Plaça, xerrant amb el farmacèutic o el quiosquer, o també jugant a la xerranca amb el fill dels Comulada, que tenien el bar i la botiga de queviures a la cantonada amb el carrer Providència, o com agafaven els diumenges al matí l'autobús 39 per anar als Banys de San Sebastian a la Barceloneta. De tot això L'Eduardo n'ha fet una cançó, Somnis de la Plaça Rovira, que, va dir, està dedicada a tots aquells que va conèixer en aquella època, a tots els graciencs que l'estimem, així com a la Junta Organitzadora de la Festa Major de la Plaça. I també al seu pare. Unes llàgrimes li van caure al finalitzar la cançó. Vàrem aplaudir a rabiar, com mai.
D'entrada, el que haig de dir, es que el Luis Eduardo està en plena forma. Vocal i anímica. Va presentar totes i cadascuna de les cançons (la totalitat de l'últim disc, i gairebé la major part de l'anterior), ara amb una frase d'un poeta conegut (o no), ara amb una cita d'un escriptor, polític o músic, ara amb una dissertació de collita pròpia. Van ser gairebé dues hores de concert ininterrompudes, només per unes (molt) breus sortides de l’escenari de l’artista, per a fumar un cigarret. L'artista va estar acompanyat en tot moment només per una noia, a càrrec de les segones veus i, diguem-ne, uns instruments peculiars, un home al teclat i un altre a la guitarra elèctrica, donant la sensació com si d'un quartet de corda es tractés.
L'anècdota de la nit va ser quan, un cop asseguts als nostres seients, en una fantàstica fila set, des d'on teníem una vista quasi perfecte de l'escenari, una noia ens va dir que estàvem asseguts al seu seient. Desprès de comprovar-ho, i de donar-li la raó, ens vàrem aixecar i vàrem anar als nostres veritables seients, que estaven a dalt de tot del galliner, sense comentaris. La noia que ens va fer fora de Platea era, ni més ni menys, l'Araceli Segarra.
Un dels moments màgics de la nit va arribar quan el Luis Eduardo va explicar com recordava quan ell era petit i va estar vivint uns anys amb els seus tiets al carrer Rabassa, al barri de Gràcia, molt a prop de la Plaça Rovira. Recordava també com esperava a que el seu tiet arribés al vespre de la feina, jugant a la pilota amb els seus amics a la Plaça, xerrant amb el farmacèutic o el quiosquer, o també jugant a la xerranca amb el fill dels Comulada, que tenien el bar i la botiga de queviures a la cantonada amb el carrer Providència, o com agafaven els diumenges al matí l'autobús 39 per anar als Banys de San Sebastian a la Barceloneta. De tot això L'Eduardo n'ha fet una cançó, Somnis de la Plaça Rovira, que, va dir, està dedicada a tots aquells que va conèixer en aquella època, a tots els graciencs que l'estimem, així com a la Junta Organitzadora de la Festa Major de la Plaça. I també al seu pare. Unes llàgrimes li van caure al finalitzar la cançó. Vàrem aplaudir a rabiar, com mai.
El segon moment màgic de la nit va arribar ja al final. Quan, desprès d'unes quantes cançons clàssiques del repertori de l'Aute, Las Cuatro y Diez, De Alguna Manera, Siento que te estoy Perdiendo, el Luis Eduardo va cantar Al Alba tot sol a l'escenari. Sense instruments peculiars, ni teclat, ni guitarra. Només una llum enfocant-lo a ell. Al Alba acapela. Brutal. Es va fer un silenci sepulcral a tot el teatre, mentre ell, lletra a lletra, cop a cop, vers a vers, va anar desgranant la lletra d'aquesta mítica (i trista) Obra d'Art. Un cop finalitzat aquest Tour de Force, el teatre va semblar que s'enfonsava.
Va ser una nit memorable, per a recordar. Feia molts anys que no veia l'Aute en directe, i no en vaig sortir decebut. Encara que potser li va mancar cantar una mica més dels seus clàssics, ja que, apart de les cançons esmentades, només va cantar Slowly (amb uns estribillos diferents), Una de Dos i La Belleza.
Va ser una nit memorable, per a recordar. Feia molts anys que no veia l'Aute en directe, i no en vaig sortir decebut. Encara que potser li va mancar cantar una mica més dels seus clàssics, ja que, apart de les cançons esmentades, només va cantar Slowly (amb uns estribillos diferents), Una de Dos i La Belleza.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada