Avui es 7 de Setembre, i he pensat que es una bona ocasió per a parlar d'un dels meus ídols de joventut, últimament injustament ignorat, el músic Nacho Cano, compositor, fundador i co-lider del millor grup de la història de la música espanyola, els Mecano.
La primera vegada que vaig sentir als Mecano va ser cap allà l'any 1981, quan encara ningú no els coneixia, i van presentar el single Hoy no me puedo Levantar, composta pel Nacho i pel seu germà el Jose Maria. D'entrada, no em va agradar gens. Es més, em vaig pensar que era un altre grupet de la movida madrilenya, tipus Vídeo o Ole Ole, i a més, em pensava que eren andalusos.
Mesos més tard, veient l'Aplauso (quin gran programa! quins records!), els vaig tornar a veure, aquesta vegada interpretant Perdido en mi Habitación, aquesta composta només pel Nacho. Recordo que vaig flipar amb aquell vestuari (que llavors es deia neo-romàntic, seguin la estela dels Spandau Ballet o els Duran Duran), i aquella senzilla però efectiva coreografia. Els Mecano havien entrat definitivament a la meva vida.
Però va ser a l'any 1982 quan els Mecano van fer mella en aquest esperit verge de música moderna espanyola que era jo. I va ser a Palma de Mallorca, fent el Servei Militar. Recordo estar en una mena de descampat, arreglant somiers de llits, i cantant a grito pelado amb el Xavier, el millor amic que he tingut mai en la vida, cançons com les ja esmentades Hoy no me puedo Levantar, Perdido en mi Habitación, Me colé en una Fiesta, però sobretot, Cenando en París, totes compostes pel Nacho. Si va haver una Banda Sonora en aquells dies de Juliol del 82, dies tristos i fatídics (però, d'alguna manera, molt enyorats), va ser Cenando en París. La cantàvem a totes hores i tots els dies.
A l'any següent, els Mecano varen treure el Donde está el País de las Hadas, i em van trobar a mi encara fent el Servei Militar, però a Eivissa, i sense el Xavier, que s'havia quedat a Palma. No puc explicar l'angoixa i la impotència que vaig sentir al estar mancat de la meva llibertat, i presoner en aquella gàbia daurada, aquella illa preciosa, sense poder escoltar ni comprar el nou disc del ja llavors meu grup preferit.
A l'Agost, quan vaig acabar la mili, recordo haver anat corrents a Castelló, Discos Castello, al carrer Nou de la Rambla, i comprar amb ànsia i satisfacció, no només el disc de Mecano, si no també el Thriller del Michael Jackson i el Mirage dels Fleetwood Mac, tres discos que, encara avui, considero que la vida mel's ha estafat per no poder haver-los gaudit quan va ser el seu moment.
A l'any 1984, els Mecano van publicar un MaxiSingle que havia de trencar motlles. Es tractava de Japón, composta pel Nacho, una cançó anys llum de quan havien publicat fins llavors, així com el que s'havia publicat a la música moderna espanyola fins aquell moment. Es deia que era un punt d'inflexió en la meteòrica carrera dels Mecano, i que els trets anirien per aquest camí a partir d'aquella cançó. Em vaig témer el pitjor. Què equivocat estava!
Però es que allí, darrere aquell fantàstic tema oriental, hi havia amagada una petita joia, una innocent cançó, un tema que havia de passar desapercebut, una cara B gloriosa i fenomenal: La Estación. Amb una lletra críptica i uns arranjaments musicals increïbles, aquesta es per a mi la cançó més bona dels Mecano i la millor que en Nacho ha compost mai.
Però tot s'acaba, i el bo s'acaba abans que res. En la publicació del nou disc dels Mecano, Entre el Cielo y el Suelo, el Jose Maria li havia de passar per la cara al seu germà que ell també podia ser un gran compositor, fins i tot millor que ell, com ja havia apuntat maneres amb aquell mític Aire del disc anterior. I així va ser, amb un primer single triomfal, Ay que Pesado (també del Nacho), van venir, per a més escarni, tres singles seguits del Jose Maria, a cada qual amb més èxit i que van catapultar l'elapè a uns nivells de vendes estratosfèriques, cosa que no havien fet mai els singles del Nacho: Hijo de la Luna, Me cuesta tanto Olvidarte i la que està considerada la millor cançó del grup, Cruz de Navajas van ser les tres peces cabdals per a considerar el Jose Maria el millor compositor a l'estat espanyol. Com costa de pujar fins a dalt del tot, i que fàcil es baixar al fons de l'oblit, veritat Nacho?
Anys més tard (no hi ha hagut ningú que li agradi més els anys sabàtics que als Mecano) es van publicar els que fins avui son els últims discs oficials del grup: el Descanso Dominical i l'Aidalai, dos monuments musicals, on es va poder veure patent la no-armonía entre els dos germans, ja que aquests àlbums semblen ben bé la obra d'una àliga bicèfala, un monstre de dos caps, una genialitat bipolar, que només fa que demostrar l'enorme talent dels germans Cano per a compondre, i la patètica i nefasta relació personal que, encara avui en dia, tenen tots dos.
La cançó El 7 de Setiembre, composta pel Nacho Cano, i sospitosament autobiogràfica, forma part d'aquest últim disc dels Mecano, l'Aidalai, pedra angular i llegat fonamental per a la música moderna espanyola .
Desprès d'això, i de (bastants) discs recopilatoris, la carrera dels Mecano ha seguit camins diferents, tants com els membres del grup: el Jose Maria va tenir uns petits flirtejos amb la Opera (Hijo de la Luna), amb la pintura i, desgraciadament per ell, amb importants drames personals; l'Ana va començar la seva carrera musical en solitari, amb més glòria que pena, podríem dir; i el Nacho també va seguir amb la seva pròpia carrera, però amb menys sort que la seva companya... però tot això es una altra història...
La primera vegada que vaig sentir als Mecano va ser cap allà l'any 1981, quan encara ningú no els coneixia, i van presentar el single Hoy no me puedo Levantar, composta pel Nacho i pel seu germà el Jose Maria. D'entrada, no em va agradar gens. Es més, em vaig pensar que era un altre grupet de la movida madrilenya, tipus Vídeo o Ole Ole, i a més, em pensava que eren andalusos.
Mesos més tard, veient l'Aplauso (quin gran programa! quins records!), els vaig tornar a veure, aquesta vegada interpretant Perdido en mi Habitación, aquesta composta només pel Nacho. Recordo que vaig flipar amb aquell vestuari (que llavors es deia neo-romàntic, seguin la estela dels Spandau Ballet o els Duran Duran), i aquella senzilla però efectiva coreografia. Els Mecano havien entrat definitivament a la meva vida.
Però va ser a l'any 1982 quan els Mecano van fer mella en aquest esperit verge de música moderna espanyola que era jo. I va ser a Palma de Mallorca, fent el Servei Militar. Recordo estar en una mena de descampat, arreglant somiers de llits, i cantant a grito pelado amb el Xavier, el millor amic que he tingut mai en la vida, cançons com les ja esmentades Hoy no me puedo Levantar, Perdido en mi Habitación, Me colé en una Fiesta, però sobretot, Cenando en París, totes compostes pel Nacho. Si va haver una Banda Sonora en aquells dies de Juliol del 82, dies tristos i fatídics (però, d'alguna manera, molt enyorats), va ser Cenando en París. La cantàvem a totes hores i tots els dies.
A l'any següent, els Mecano varen treure el Donde está el País de las Hadas, i em van trobar a mi encara fent el Servei Militar, però a Eivissa, i sense el Xavier, que s'havia quedat a Palma. No puc explicar l'angoixa i la impotència que vaig sentir al estar mancat de la meva llibertat, i presoner en aquella gàbia daurada, aquella illa preciosa, sense poder escoltar ni comprar el nou disc del ja llavors meu grup preferit.
A l'Agost, quan vaig acabar la mili, recordo haver anat corrents a Castelló, Discos Castello, al carrer Nou de la Rambla, i comprar amb ànsia i satisfacció, no només el disc de Mecano, si no també el Thriller del Michael Jackson i el Mirage dels Fleetwood Mac, tres discos que, encara avui, considero que la vida mel's ha estafat per no poder haver-los gaudit quan va ser el seu moment.
A l'any 1984, els Mecano van publicar un MaxiSingle que havia de trencar motlles. Es tractava de Japón, composta pel Nacho, una cançó anys llum de quan havien publicat fins llavors, així com el que s'havia publicat a la música moderna espanyola fins aquell moment. Es deia que era un punt d'inflexió en la meteòrica carrera dels Mecano, i que els trets anirien per aquest camí a partir d'aquella cançó. Em vaig témer el pitjor. Què equivocat estava!
Però es que allí, darrere aquell fantàstic tema oriental, hi havia amagada una petita joia, una innocent cançó, un tema que havia de passar desapercebut, una cara B gloriosa i fenomenal: La Estación. Amb una lletra críptica i uns arranjaments musicals increïbles, aquesta es per a mi la cançó més bona dels Mecano i la millor que en Nacho ha compost mai.
Però tot s'acaba, i el bo s'acaba abans que res. En la publicació del nou disc dels Mecano, Entre el Cielo y el Suelo, el Jose Maria li havia de passar per la cara al seu germà que ell també podia ser un gran compositor, fins i tot millor que ell, com ja havia apuntat maneres amb aquell mític Aire del disc anterior. I així va ser, amb un primer single triomfal, Ay que Pesado (també del Nacho), van venir, per a més escarni, tres singles seguits del Jose Maria, a cada qual amb més èxit i que van catapultar l'elapè a uns nivells de vendes estratosfèriques, cosa que no havien fet mai els singles del Nacho: Hijo de la Luna, Me cuesta tanto Olvidarte i la que està considerada la millor cançó del grup, Cruz de Navajas van ser les tres peces cabdals per a considerar el Jose Maria el millor compositor a l'estat espanyol. Com costa de pujar fins a dalt del tot, i que fàcil es baixar al fons de l'oblit, veritat Nacho?
Anys més tard (no hi ha hagut ningú que li agradi més els anys sabàtics que als Mecano) es van publicar els que fins avui son els últims discs oficials del grup: el Descanso Dominical i l'Aidalai, dos monuments musicals, on es va poder veure patent la no-armonía entre els dos germans, ja que aquests àlbums semblen ben bé la obra d'una àliga bicèfala, un monstre de dos caps, una genialitat bipolar, que només fa que demostrar l'enorme talent dels germans Cano per a compondre, i la patètica i nefasta relació personal que, encara avui en dia, tenen tots dos.
La cançó El 7 de Setiembre, composta pel Nacho Cano, i sospitosament autobiogràfica, forma part d'aquest últim disc dels Mecano, l'Aidalai, pedra angular i llegat fonamental per a la música moderna espanyola .
Desprès d'això, i de (bastants) discs recopilatoris, la carrera dels Mecano ha seguit camins diferents, tants com els membres del grup: el Jose Maria va tenir uns petits flirtejos amb la Opera (Hijo de la Luna), amb la pintura i, desgraciadament per ell, amb importants drames personals; l'Ana va començar la seva carrera musical en solitari, amb més glòria que pena, podríem dir; i el Nacho també va seguir amb la seva pròpia carrera, però amb menys sort que la seva companya... però tot això es una altra història...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada