Sembla ser que per a ser pare avui en dia s'ha de ser una mena de super-heroi. S'han de tenir totes les respostes a les complicades preguntes dels fills; s'han de saber les lliçons i saber fer els deures; s'ha de saber contar mentalment; s'ha de saber dividir sense calculadora; s'ha de saber ortografia, anglès, català; s'ha de saber dibuixar i pintar; s'han de saber muntar i desmuntar les joguines sense demostrar que ets un inútil; no s'ha de mostrar feblesa; s'ha de tenir molta, moltíssima paciència; s'ha de saber escoltar; s'ha de saber perdonar; s'ha de saber manar; s'ha d'aconseguir que tots els caps de setmana siguin únics; s'han de aguantar tots els Shreks, Pitufos, Nemos, Pingüins (de Madagascar o no), Buzz Lightyears, etc.; s'han d'aguantar els amiguets i amiguetes dels nostres fills; també s'han d'aguantar els pares d'aquests amiguets; s'ha de tenir a mà sempre un llit de recanvi per si es queda algun d'ells a dormir; sel's ha de portar al cinema, al teatre, als museus, al parc d'atraccions, al zoològic, a l'aquari, a la platja, a la muntanya, a passejar; sembla que si no portem als nostres fills a totes les activitats lúdiques de la ciutat no som uns bons pares; s'ha de practicar amb ells tota mena d'esports: futbol, bàsquet, tennis...; s'ha de agenollar-se un i tirar-se per terra per a jugar amb ells; s'en ha de anar un al llit del teu fill quan aquest te por de nit i vol dormir amb la mare; s'ha de renunciar als sopars romàntics de dissabte a la nit, a les pel•lícules de cinema adultes, a les sortides de cap de setmana, a la tele, al comandament a distància, a aixecar-se tard els diumenges... A mi els meus pares no m'havien fet mai res de tot això. No eren uns super-herois.
Jo tampoc ho soc.
Jo tampoc ho soc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada